En una de les notes que escriví un vell polític francès he trobat aquesta afirmació: «La política és un capítol de la meteorologia. La meteorologia és la ciència que estudia com bufen els aires». La pregunta seria: Qui és que governa el moviment dels aires? Qui diu com han de bufar? És com si preguntàssim: De quina part bufen els vents? I el vent no sempre arriba del mateix lloc, però tots passen per les mateixes rutes. «Només per haver sentit passar el vent -va escriure Fernando Pessoa- paga la pena haver viscut». Era un gran poeta i no puc saber amb tota certesa de quin vent parlava. Potser, d'un vent secret que només sentia ell i que arribava de l'Atlàntic al Barrio Alto de la ciutat de Lisboa. He de dir que, amb els anys, he vist passar vents de tot colors, vents que venien del sud carregats de la pols roja del desert del Sahara, a vegades com un huracà que envestia cap al sud d'Europa i portava tempestats i pluges. Són els vents de Xaloc, el famós Sirocco, que és un vent calent que porta pluges de fang, produeix maldecap, diuen que els coloms missatgers perden l'orientació i s'associa a la follia, això vol dir que ens pot fer tornar bojos, que incita al suïcidi. No em direu que la política no sia una part de la meteorologia.
He vist, amb el temps, els estralls de la Tramuntana, el vent tramuntanal d'Ausiàs March, vent fort i fred que ve del nord, d'origen polar, s'accelera als Pirineus i ens arriba desfermat. L'origen del seu nom és del llatí transmontanus, que ve d'enllà de les muntanyes. És un vent d'hivern, un vent dur que esqueixa els arbres i destrossa les collites. En una ocasió en què em trobava a l'illa de Menorca i el vent bufava fort, vaig dir-li a l'amic Miquel Vanrell, que m'acompanyava a l'aeroport: «Creus que, amb aquesta ventada, l'avió partirà?». Em va respondre: «No et preocupis, la Tramuntana empeny els avions i els ajuda a alçar-se». Sortosament, a Mallorca, la serra de Tramuntana ens protegeix dels estralls d'aquell vent, ni que tinguéssim un gran mur que l'atura. Joan Alcover ens ho fa saber en el seu poema La Serra. Diu: «...i l'ànima mia s'enfonsa llunyana / dins la serra immensa / que l'illa travessa, que l'illa defensa / de la tramuntana».
També he vist passar els vents de llevant -els vents que ens arriben de l'est. Quan s'encabriten se'n diu la llevantada i sol ésser un vent fresc i fort que a Mallorca ens entra pel nord-est. Duen mal temps i mar grossa. Els estudiosos de la Meteorologia i de la Política, la seva rama principal, diuen que el Mediterrani occidental -el punt on ens trobam ara- és un àmbit propens a crear pertorbacions. Ací és on es gesten les borrasques. No cal que posi exemples.
Passen tots els vents: el de Gregal, molt més eixut, només bufa quan una àrea de baixa pressió es desplaça cap al sud de l'illa de Malta. Les tempestes de Gregal solen ésser ferestes. Una d'aquestes tempestes feu naufragar la nau que portava l'apòstol Sant Pau quan es dirigia a predicar a Roma. I he vist passar el vent de Migjorn, poc freqüent. I el Llebeig, en algunes contrades de la nostra àrea lingüística anomenat Garbí. Prové del sud i, a vegades, també porta arena del desert.
Ens queda encara parlar del Mestral. Ens arriba del nord-oest i al Mediterrani entra per la desembocadura de l'Ebre. La mestralada és quan davall poderós i agressiu. Queda Ponent. També l'he vist passar. És el vent de l'Oest. Una vella dita aconsella que: «De ponent, ni vent ni gent». Què voleu que us digui? Es tractava de manifestar els recels cap a tot allò que arriba de Ponent, des dels exèrcits de conquesta als cobradors de tributs. És un vent fort que despulla els arbres i la gent. La ponentada gran és una bona novel·la de Guillem d'Efak i és, ben segur, una metàfora dels temps obscurs, de la Mallorca fosca. Un tribut al poble espoliat.
