19 de agost de 2019
19.08.2019
Diari de Girona
LLETRES

Sánchez i el bàsquet

19.08.2019 | 00:28
Sánchez i el bàsquet

No és que Pedro Sánchez reflecteixi les seves emocions, és que les amplifica. No hi estàvem acostumats.
Felipe González contradeia el seu sentir. La primera vegada que va guanyar les eleccions va fer cara d'haver-les perdut per contenir les celebracions al carrer i que no mosquegessin l'exèrcit i les forces de seguretat de l'Estat (en els actes dels quals encara s'escridassa els socialistes). Aquí podíem haver-nos adonat de la seva capacitat per enganyar, abans del referèndum de l'OTAN. Aznar és inexpressiu o, més aviat, uniexpressiu. El seu rictus és malhumorat, però –com a polític polaritzat– és capaç d'anar-se'n a l'altre extrem en alguna cosa interpretable com un riure. Zapatero té una gestualitat estrangera perquè les celles d'accent circumflex li afrancesen la mirada. Rajoy s'expressava de la cara cap a dins: no moure's va ser la seva acció de govern i no expressar-se, la seva política de comunicació.
Sánchez ho expressa tot més perquè ve de l'esport de contacte, en el qual se sent en pròpia carn i s'amplifiquen les capacitats expressives perquè les vegin els àrbitres i el públic. Fa anys, en els diferents esports es practicava una disciplina repressora de dolors i emocions. Els esportistes, com herois, eren estoics i faixadors, però ara l'esport és la coartada i l'espai per a l'expressió més exagerada de les emocions i això ha passat del públic al camp o a la pista. Gràcies als futbolistes sabem que els homenassos ploren (fins i tot de mentida) «pels colors». A un futbolista li fan mal el blanc o el granat com a un polític li fan mal Espanya o Catalunya i les entrades fortes a l'àrea fan mal com una acció inesperada de l'oposició. El futur de la pantomima política és un combat pel títol mundial dels pesos pesants a Las Vegas.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook