20 de agost de 2019
20.08.2019
Diari de Girona

Periodisme i pàtria

19.08.2019 | 23:49
Periodisme i pàtria

Si jo fora sociòleg –que no ho soc– estudiaria el diferent tractament de la premsa als presumptes casos d'assetjament sexual perpetrats per un home a qui tothom considerava Déu. L'única dona que ha volgut que la seua identitat aparega en la denúncia, amb noms i cognoms, la soprano Patricia Wulf, diu que Plácido Domingo la pressionava perquè tinguera relacions amb ella: «Com li dius no a Déu?». «Cada vegada que eixia de l'escenari, m'esperava als passadissos» [...] «M'acostava la cara, abaixava la veu i deia: Patricia, te n'has d'anar a casa aquesta nit?» Wulf ha explicat que moltes vegades s'amagava perquè no la veiera. El periodisme només hauria de plantejar-se un dilema a l'hora de tractar els casos com el d'aquest Déu de l'escena operística internacional, que tenia poder per enlairar carreres d'altres persones o enfonsar-les, si li donava la gana. El repte és difícil, però evident: escoltar i donar veu a les víctimes, mantenint, al mateix temps, la presumpció d'innocència. Per això, caldria analitzar cada cas amb rigor i combinar aquestes dues forces antitètiques. Però no es fa així. Per això, dic que, si fóra sociòleg, estudiaria el tractament de la premsa i intentaria demostrar coses, com ara, que la premsa dels països de la perifèria de l'estat nostre ha estat, en la major part dels casos, més de part de les víctimes i que alguna premsa madrilenya –no tota– ha estat molt més condescendent amb el tenor que tenen com a un gran mite que no volen enderrocar. Podríem intentar demostrar que la pàtria del, o la, periodista afecta molt més que el sexe a l'hora de tractar una notícia d'aquestes. Això, però, és una tesi que s'hauria de demostrar amb un estudi prou més rigorós que aquesta columna. Però us posaré un únic exemple. No he vist en cap diari de per ací ni del nord allò que he vist en un de Madrid que portava un subtítol de portada en què, com a mínim, hi havia una mentida: «Nou dones, de les quals només una s'identifica, revelen que van patir abusos de l'artista fa 30 anys». No és veritat que només una s'havia identificat. El que havia passat és que les altres vuit, que també s'havien identificat, havien sol·licitat romandre en l'anonimat de cara al personal. I, després, el diari madrileny, destacava que els abusos eren de feia 30 anys... A qui volia salvar aquest diari? Al Déu? Al mascle? O a la pàtria? El comunicat del cantat també és antològic: «Les normes i els estàndards que avui ens regeixen són molt diferents de com eren en el passat». Un intent d'exculpació que suggereix tot el contrari: «Sí, ho vaig fer en un temps en què aquestes coses es podien fer sense cap problema». El que no diu és que, abans, els abusos no es denunciaven, sinó que es callaven i s'encobrien. Ara i sempre és condemnable que un home utilitze el seu poder per impedir que una dona actue lliurement.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook