El pobre Gabriel Rufián era com l'oncle Tom de la cabanya, un inferior a qui els amos tractaven amb consideració per com de simpàtic i submís era, fins i tot a vegades li feien petits regals, no sé, deixar-li cantar un blues a la casa principal per Nadal, un escó al congrés, detallets així. Ell pensava que el col·legueig que es portava amb ell la torba llacista era perquè el consideraven un igual, que no importava ni el seu arbre genealògic, ni els seus cognoms sonorament castellans, ni el seu català axarnegat, ni els seus trets inequívocament obrers, ni res. El tipus pensava sincerament que el nacionalisme català -l'independentisme no deixa de ser nacionalisme- era diferent de la resta de nacionalismes, que no era racista i ell era acceptat com un més, amb l'únic bagatge de la seva gràcia a Twitter. Angelet. A la que ha gosat sortir-se del paper d'oncle Tom, és a dir, dels principis fonamentals del moviment llacista, li han deixat clar que si fins ara era tolerat -que no acceptat-, és perquè ha servit caninament a la causa. No és que Rufián hagi renegat -encara- del procés, no és que hagi engegat a la merda -encara- a l'ANC, Òmnium, Puigdemont i els CDRs d'una sola tacada, res d'això, simplement s'ha sortit un mil·límetre de la línia marcada a foc per qui sap qui. A algú amb vuit cognoms catalans se li pot consentir alguna vel·leïtat fins i tot més greu, però a un tal Rufián, a un xarnego amb ínfules, no només se l'ha de linxar públicament, és que ja anava sent hora que ens donés l'oportunitat de fer-ho, que les ganes ja fa temps que les teníem.

Va escriure Julio Ramón Ribeyro que hi ha amors horribles que ultratgen el llinatge d'aquest sentiment. El de Rufián amb l'independentisme era d'aquests, un amor entre un tipus de baixa extracció social i una senyoreta de l'alta burgesia catalana. D'aquells amors que només es consumen en les novel·les de Marsé, i així i tot només fins que la Teresa pren consciència que el Pijoaparte no ha sigut més que un passatemps, que sí, que durant un temps aquest xarnego pot ser divertit i fins i tot interessant i, per què no, també un bon amant, però una ha de tenir clar de quina classe social forma part i no barrejar-se més del necessari amb els inferiors. Pijoaparte Rufián que se les arregli amb la criada.