La nit del 28 d'abril -data de les eleccions generals- la seu del PP al carrer Gènova de Madrid era un autèntic funeral. Pablo Casado acabava de fracassar i dels 137 escons de Mariano Rajoy passava a 66. Una xifra alarmant que hauria fet dimitir qualsevol líder europeu. Però Espanya és diferent i el candidat conservador es va aferrar al càrrec, tot excusant-se que arribaven unes municipals i que no era el moment de rendir-se.
El PSOE era el guanyador sense cap mena de dubte. Havia superat amb més de tres milions de vots el seu contrincant. Mentre l'altra formació de dretes encapçalada per Rivera es situava només a 250.000 vots d'un PP que no semblava només tocat, sinó que per a molts comentaristes estava enfonsat.
Però el bipartidisme no podia desaparèixer fàcilment i a les eleccions municipals el PP millorà resultats, tot aconseguint més de cinc milions de vots i el seu 22,23% superava amb escreix Ciudadanos que patí una gran ensopegada amb un 8,25% i només un milió vuit-cents mil sufragis.
Han passat ja molts mesos i el PSOE continua sense poder formar govern i ha vist com el PP aconseguia presidències de comunitats autònomes com Madrid, Múrcia o Castella-Lleó. Els socialistes havien guanyat amb claredat, però no trobaren companys de viatge, atès que Ciudadanos s'entregà totalment als candidats populars que van trobar aixopluc en una coalició en la qual també participava Vox, encara que sense entrar en els diferents governs. D'altra banda, el PP també va retenir l'alcaldia de Madrid amb un candidat mediocre que envià l'alcaldessa Manuela Carmena cap a casa. Aquí, però, el gran culpable de la frustració de la federació socialista madrilenya fou Pablo Iglesias que presentà una candidatura pròpia que ni tan sols assolí representació en el consistori madrileny.
Garbellats els números és fàcil afirmar que el PP continua surant. Ha superat l'autèntic terratrèmol que suposaren els nombrosos casos de corrupció de Madrid i València. I ho ha pogut fer gràcies a Ciutadans, que ha aparcat allò de la transparència i de la lluita contra allò que no s'ha de fer en política. Ha estat Rivera l'oxigen que ha proporcionat la reviscolada dels populars. Sense el seu suport, avui Pablo Casado no hauria pogut aguantar la presidència i de ben segur a Gènova es viuria una crisi de dimensions incalculables.
Ara Pablo Casado té temps per treballar-se una imatge d'home d'estat. S'ha envoltat d'un nou equip directiu i ha renovat de dalt a baix la llista de diputats. Evidentment, la gran majoria són afins als seus posicionaments i mai no posaran en dubte el seu lideratge, almenys al llarg d'una legislatura que no se sap quants mesos pot durar.
El PP té una bona estructura territorial que d'ara endavant pot potenciar. Sense anar més lluny, la derrota a Andalusia es superà amb Moreno Bonilla a la presidència gràcies a la política de pactes. I governar Andalusia i Madrid pot representar un autèntic contrapoder per al PSOE. L'assignatura pendent per a Casado és Catalunya, on ha perdut bous i esquelles. No té lideratge, no governa enlloc i pràcticament resta sense presència a la majoria de municipis. Només els candidats de Castelldefels i Badalona van fer front a la crisi, però no pogueren accedir al govern de cap dels dos municipis. I tot sigui dit que sobretot Garcia Albiol va ser víctima d'una llei electoral que no prima la llista més votada.
Caldrà veure què passa aquest setembre. Possiblement si no hi acord entre PSOE i Unides Podem, al novembre es viurà una nova jornada electoral. I no hi ha res decidit, perquè si el PP recupera posicions no és descartable que pugui arribar a la presidència d'Espanya. Aixó sí, amb el suport de Ciutadans i Vox.
