Penso en la família Pujol, tan unida per la riquesa, tan solidària, tan patriota, segurament tan catòlica. Els diners són un generador de valors. Després penso en el meu pare, pobre, tota la vida lluitant per arribar a final de mes. La fi de mes era un cim que calia assolir dotze vegades a l'any. De vegades s'arribava a ell amb símptomes d'asfíxia, amb senyals d'hipotèrmia, amb febre. Va tenir l'home la il·lusió de regalar-me per Reis una bicicleta que no va arribar mai. Es va morir amb aquesta pena. Què es regalaven els Pujol en els aniversaris? Com s'és per dins quan no hi ha cosa que no puguis regalar als teus fills, inclosa una vida gratis total? El meu pare s'adormia assegut, sense necessitat de recolzar el cap enlloc. Havia après a mantenir-se despert dins el somni i d'aquesta manera controlava els seus músculs. I els seus somnis, suposo jo. Era un artista de la vigília.
Controlava els seus somnis.
La família Pujol va haver de deixar de somiar en algun moment, potser als deu milions d'euros, als vint, als quaranta, com saber-ho? Què pensaven comprar-se amb aquesta fortuna, amb aquestes fortunes? Quan la pàtria li permetia a Pujol pare acostar-se al col·legi dels seus fills per portar-los de tornada a casa, sortia el director (o directora) a saludar-lo, potser amb l'esperança d'una donació per a la millora de les instal·lacions del gimnàs. No m'imagino aquell home donant. El vèiem cada dia, perquè havia adquirit una habilitat sorprenent per sortir als telenotícies, i repartia unes declaracions com el que dona una almoina a la sortida de l'església. O sigui, que una mica sí que donava, encara que en general deia amb molta gràcia allò d'«avui no toca» com el que es palpa les butxaques per fora per indicar l'indigent de torn que no es porten monedes.
Els Pujol anaven a missa, però ara no sabríem dir si eren catalans catòlics o catòlics catalans. La mare tenia molt de caràcter, encara el té. Quan van començar a sortir a la llum pública els milions amb la força amb què el petroli sorgeix de les entranyes de la terra, amenaçava amb el puny a les càmeres de la tele. Deia paraulotes. El cas és que no deixen d'aparèixer milions, unes vegades a Andorra; altres, a Suïssa. Tots robats (diguem que presumptament) a la pàtria. Quin món!
