Un estiu més, irrompen en les nostres pantalles les imatges d'immigrants a les aigües del Mediterrani. Fa quatre anys, el nen Alan Kurdi ocupava portades i removia consciències davant d'una crisi migratòria que ara, com tantes altres tragèdies, sembla haver-se integrat en la normalitat.

També vam començar a acostumar-nos a la situació dels menors estrangers no acompanyats que continuen arribant dia rere dia i que no som capaços de gestionar. Els mitjans de comunicació ens informen de com la situació empitjora. Sobreviuen en improvisats campaments a Montjuïc o al carrer. Són acollits en parròquies que els donen recer perquè descansin unes hores al dia. Alguns són víctimes de xarxes de delinqüència i explotació sexual. S'obren centres improvisadament amb una precarietat de mitjans que no es correspon amb el que la nostra pròpia Llei d'Infància exigeix.

Abans de morir, Zygmunt Bauman alertava d'aquests estranys que cada vegada trucarien més a les nostres portes com una marea impossible d'aturar. Ens prevenia d'un fenomen que s'aguditzava i del perill que representava convertir les persones que migraven fugint de la violència, la guerra o la fam, en excedents humans, en persones supèrflues que es podien aparcar en campaments o abandonar al mar com si no tinguessin la mateixa condició que «els nostres», els de casa.

Al febrer de 2017, Barcelona va ser escenari d'una gran manifestació sota el lema «Volem acollir». Els seus organitzadors oferien Catalunya com a lloc d'acollida per a les persones refugiades i el mateix govern de la Generalitat es va afegir a la capçalera. Dos anys després, no només gairebé no rebem persones refugiades sinó que seguim sense ser capaços d'acollir de forma adequada els infants migrants que arriben en pasteres o amagats als baixos d'un camió. Els vam aparcar en centres que no reuneixen les mateixes condicions que les de la resta d'infants tutelats per l'administració i els deixem al carrer quan fan els 18 anys.

El març passat, Save the Children constatava en una reunió amb els portaveus d'Infància del Parlament que encara que el 40% dels menors tutelats per l'administració són estrangers no acompanyats, la DGAIA destina només entre 15 i 20 persones a gestionar la seva atenció davant les 250 persones dedicades al 60% restant. Els recursos que reben les entitats per atendre'ls són totalment insuficients. Representants del Col·legi d'Educadores i Educadors Socials de Catalunya (CEESC) denunciaven a la Comissió d'Infància del Parlament, el juny, l'existència de dos sistemes de protecció. Un per als infants d'aquí i un de paral·lel per als menors estrangers no acompanyats, tan precaritzat que en alguns casos ni tan sols cobria qüestions bàsiques com la calefacció o l'alimentació.

En escoltar-los, era impossible no pensar en Bauman i preguntar-se si no estem fent el mateix amb aquests infants: tractar-los com a excedents, persones supèrflues que no mereixen el mateix tracte ni la mateixa consideració. Els que tenim responsabilitats polítiques som conscients que gestionar l'arribada massiva de menors migrants no és una tasca fàcil però la veritat és que no s'ha planificat una estratègia d'acollida, tot i que entitats com el CEESC o la Fundació Bofill alertaven que això passaria. I seguim improvisant, encara que sabem que la marea no pararà.

Les migracions massives no tenen res de nou. Han acompanyat la humanitat des de l'inici dels temps i seguiran creixent perquè la globalització les facilita. També perquè el canvi climàtic provocarà que grans masses de població es vegin obligades a migrar per les inundacions, la manca d'aigua i altres fenòmens que faran inviable la vida a moltes zones del planeta. No hi haurà murs que els frenin i hem de trobar la manera de gestionar aquesta nova realitat. Una bona manera de fer-ho és començar amb el que tenim avui aquí, els infants que criden a les nostres portes i que no podem rebutjar ni convertir en persones supèrflues.