Abans la festa major del meu poble, Arbúcies, se celebrava el tercer diumenge d'agost, quan ja havia declinat la calor xafogosa i s'entrava a la recta que ens portaria a la tardor; el calendari marca que comença el 21 de setembre, però, en els pobles de l'interior i humitejats per les pluges, sentíem que ens arribava molt abans, concretament, a l'últim dia de la festa, que representava la fugida de molts estiuejants i el retorn de tothom a la feina.

Així doncs, la impressió general era que s'havia acabat definitivament l'estiu, res de banys a la costa, res de festes al carrer i sopars a la fresca per reforçar l'esperit veïnal. Era hora de treure de l'armari la roba de migtemps, algunes cases ja encenien la llar de foc i molts ens endinsàvem a la boscúria a caçar bolets, perquè a finals d'agost ja surten els primers ous de reig.

El perill que plogués durant els tres dies de la festa major anguniejava a tothom, però molt especialment el senyor Cassó, l'amo de la pista de ball a l'aire lliure. Un espai extraordinari, de gran bellesa, no sols perquè l'ornaven molt bé, sinó perquè hi havien uns castanyers de les índies, coneguts com a castanyers bords, altíssims, esponerosos, que formaven un sostre vegetal atofat per la pista de ball, un cel verd sota un cel estrellat. Sempre les orquestres o els cantants d'èxit quedaven meravellats i l'elogiaven tant que afirmaven que era una de les millors sales de ball a la fresca de Catalunya. Cada any el senyor Cassó pagava misses al rector, mossèn Josep, perquè pregués al patró d'Arbúcies, sant Quirze, que no plogués. Si plovia se li espatllava tot el negoci de les entrades i les consumicions.

Fa uns quants anys, l'Ajuntament d'Arbúcies convocà un referèndum per si la gent volia canviar les dates de la festa major i passar-la al mes de juliol. La resposta va ser sí. A l'agost molta gent fa vacances fora del poble i al juliol fa més bon temps.

La meva família era una gran defensora que els homes i les dones estrenessin vestit, que es presentessin ben mudats, molt elegants, als balls de nit. El pare, sastre, la mare, modista, i el meu germà gran, en Francisco, tallava i cosia bé la roba a la moda perquè els nois fessin goig, tinguessin molta requesta, que fossin atractius pel seu aspecte extern i que cap noieta els rebutgés quan la convidessin a ballar. Però no sols es tractava del vestit, sinó de tota la indumentària per a l'home, excepte el calçat, cosa del sabater. Així doncs, procuraven trobar-li una camisa blanca, una corbata i uns mitjons perquè fes tanta patxoca que les dones el miressin admirades. La merceria i l'ofici dels pares feien que la meva família fos la més interessada a fer que no es perdessin els bons costums, el decòrum, o el negoci se'n ressentiria.

Per a moltes llars del poble la festa major era un argument poderós per reunir la família i asseure-la a redós de la taula per menjar pollastre del galliner amb bolets i, per postres, un meló. Segons el pare, al meló, per ser suculent, ha de lliscar-hi una gota de mel per les rodanxes.

A casa cada any venien els tiets d'Esparraguera i de la Garriga. No tots es quedaven a dormir, però sí recordo l'oncle del pare, el senyor Tonet, nascut a Arbúcies, que algun any sojornava una setmana que aprofitava per visitar els familiars i amics de la infància. Una persona respectada i ocurrent, de conversa diversificada, culta, i el convidaven a dinar els amics i parents.

De petits, la festa major ens portava parades de tir, cavallets i autoxocs. Poca cosa més. El circ no sempre venia, segurament perquè li sortia més rendible presentar-se en altres localitats en festa. El circ feia gran la festa major i els nens i nenes, embadocats, hi érem sempre presents per observar com alçaven la gran carpa, però el que més ens delia era contemplar les feres, un os, un lleó i algun animalot més.

El dia que ens portaven a veure les actuacions, abans de començar, la gent estava respectuosament silenciosa, convençuda que presenciarien un espectacle memorable, un silenci sagrat com el que havia sentit en les esglésies esperant que sortissin els capellans. Tanmateix, el sonor silenci del circ anunciava festa, diversió, música, acròbates enlairant-se per l'espai, el perillós os feroç que ens amenaçaria. En canvi, el silenci eclesiàstic rigorós dels sacerdots, abillats amb vestits luxosos, a punt de celebrar una cerimònia solemne, escenificava un ritu fantàstic que sempre presagiava drama o tragèdia; aquesta representació era protagonitzada per actors que es coneixien bé el paper de l'obra i acabaven encongint el cor dels creients.

El costum manava que, la tarda del dimarts, la majoria de famílies anessin a fer un berenar de síndria i xampany a can Quadres, on a l'era de la casa pairal es ballaven sardanes. Era trobada de veïns, alegre i animada. Alguna parelleta es perdia en els prats envoltats de frondosos fruiters.

Com que érem petits no ens deixaven entrar al ball de nit i intentàvem colar-nos-hi amb tan mala pega que sempre ens enxampaven i ens pegaven una coça al cul. Un any, en Joan s'enfilà a un castanyer moltes hores per veure el ball, fins que uns nois el van fer baixar i el van convidar a beure.

Les festes majors s'han reconvertit en actes festius anodins, han perdut el sentit tradicional de manifestació joiosa de convivència popular. La família dispersa no espera la festa per retrobar-se, els balls no són fastuosos i les atraccions de la mainada difereixen de les nostres. El món ha canviat i res és com abans.