Una de les (poques) gràcies de tenir fòrums virtuals és que permeten establir diàlegs entre persones que, al món real, potser no tindrien mai l'oportunitat de comunicar-se. Això permet relacionar-se (que no conèixer) amb persones amb qui comparteixes gustos i interessos, i també d'altres amb qui mai faries una cervesa, però que també t'obren a opinions confrontades a les teves i, en conseqüència, profundament enriquidores. Al capdavall, s'acostuma a aprendre més del que pensa diferent que no del que pensa igual que tu, perquè en aquest contrast hi ha implícit un aprenentatge mutu sobre les múltiples maneres que hi ha de mirar el món. Això ho hem d'assumir, és el que hauria de ser, però, tristament, no és. Hi ha excepcions, però en general la diferència d'opinions degenera en un menyspreu envers l'altre només pel fet que té una percepció diferent de la realitat. Allò que mirant-nos als ulls segurament arreglaríem amb una discrepància cordial, a l'arena de l'anonimat es transforma en una ridiculització sistemàtica de l'opinió aliena, com si la validació d'una cosa passés necessàriament per la negació d'una altra. Aquesta tendència cristal·litza, sobretot, en aquesta cultura del «i tu més» en què vivim instal·lats. Algú emet un comentari en qualsevol context, preferiblement polític, i de seguida apareix una altra persona per dir-li que «els seus» són molt pitjors. Després hi la subtil variant del «i jo més». Gent que, davant l'experiència emocional d'un tercer, explica la seva, però no per empatia, sinó per deixar clar que la seva és infinitament més dura i autèntica. Per descomptat que segur que hi ha qui n'ha viscut de més dures i admirables de compartir, el problema és el to: en el fons, tornen a guanyar les ganes de voler ser més que l'altre, que al final està més equivocat del que es pensa. Algú viu una anècdota que potser és simptomàtica d'una cosa però en cap cas síntesi de la mateixa, i automàticament se li dona categoria de veritat absoluta, com si aquell exemple fos el motllo segons el qual s'han de contemplar tots els matisos sobre el tema. De nou, és «i tu més» o «i jo més», perquè aquesta anècdota sempre s'acompanya d'una conclusió moral apocalíptica, irrebatible, insuperable. El més preocupant de tot això és que, dèiem, en la majoria de casos es manifesta per temes polítics. Ja no és només que treguin el pitjor de la societat, és que la fan involucionar. Una bona prova és que aquests «i tu més» o «i jo més» són reaccions pròpies d'aquell moment de l'existència en què aprenem a regular-les: la infantesa.
