Els nens se'ls diu que han de ser bons, a condició que no s'ho prenguin seriosament quan siguin grans. Llavors se'ls demana que no caiguin en la temptació del bonisme, que ve a ser, segons l'Acadèmia, la benevolència i l'actitud massa tolerant amb els altres. Per alguna extravagant raó, la bondat ha passat a ser dolenta.

No hi ha més que veure els successos de la Mediterrània sobre els quals ens donen notícia aquests dies les televisions, els papers i les xarxes. Un polític italià instal·lat al govern per milions de votants còmplices defensa amb tota naturalitat l'abandonament a la seva sort dels desesperats als que un vaixell va salvar de la mort al mar.

El ministre Salvini, que rima amb Mussolini, addueix que el seu país està sent envaït per hordes berbers, o alguna cosa així. Sabedor que la seva despietada actitud li proporcionarà encara més vots dels que ara té, el governant en qüestió s'ha enfrontat als jutges, a la UE i si cal a sursum corda per bloquejar l'entrada de l'Open Arms a port italià. És de témer que molts dels seus compatriotes li premiïn la infàmia a les urnes.

Seria ingenu pensar que aquestes roïndats succeeixen només a Itàlia. La idea de que la fortalesa Europa està amenaçada d'invasió pels bàrbars s'ha estès ja en gairebé tots els països del continent. Atiats per polítics sense escrúpols -valgui la redundància-, molts ciutadans de la UE han arribat a la conclusió que un estranger sense recursos, sovint sense formació i amb poc o cap domini de l'idioma local els treurà el seu lloc de treball.

No semblen tenir especial confiança en les seves habilitats per competir en el mercat laboral, pel que es veu; però això és el de menys. Importa més trobar un bon boc expiatori de les pròpies incapacitats, com el que els serveix en safata la neofeixista Le Pen a França, el seu col·lega italià Salvini o els brexiteros del Regne Unit, entre molts altres.

A Espanya són encara minoria, per fortuna, els que escuren vots en aquesta bassa; però ja se sap que tot és susceptible d'empitjorar. De moment, els defensors del castell hispà al·leguen, indignats, que no volen mantenir amb els seus impostos els qui arriben de fora atrets -diuen- per la sopa babaua de les subvencions.

Inassequibles a la realitat, cap sembla haver caigut en el compte que els immigrants ocupen, majoritàriament, els treballs que ja no interessen als espanyols. És fàcil detectar la seva presència en tasques tan poc subvencionades com el peonatge agrícola, el servei domèstic o la cura de nens i ancians; ocupacions a les quals s'aniran sumant altres a mesura que minvi la mà d'obra autòctona.

Ignoren també els patriotes de l'impost que gran part de les infraestructures que han fet d'Espanya un país competitiu en el món van ser sufragades amb diners de la UE o, el que és el mateix, amb tributs d'altres. Alguns d'aquests contribuents van encunyar, per cert, l'acrònim PIGS (de Portugal, Itàlia, Grècia i Spain), per al·ludir als països del sud amb idèntic desdeny al qual ara fan servir certs italians i espanyols contra els bàrbars que, al seu parer, ens envaeixen a bord de la pastera.

Mal exemple estem donant als nens quan ogres com Salvini són vistos allà i aquí com a governants amb el que s'ha de tenir. És a dir: amb maldat. Corren mals temps per a la bona gent i fins i tot per a la que, sense més, tracta de raonar.