He escoltat alguns programes de La Sotana, un espai entre televisiu i radiofònic -o més aviat les dues coses- que explica el que és important de la vida a través del que no és important del Barça. És un humor letal, brillant, salvatge. És un humor que viu en l'últim risc on l'elegància i la pulsió selvàtica poden trobar-se. I just quan creus que l'estilet rebentarà l'entranya, hi ha un dríbling precís, sec i lluminós que evita l'esquitx de sang o que potser el justifica, i ja no és un esquitx, sinó un Picasso. Els han fet fora d'absolutament tot arreu, una mostra més de la nostra decadència. Arturo Pérez va dir-me fa poc en una entrevista a l' ABC que mai no hem estat tan poc lliures com ara, i és exactament això el que els ha passat als nois de La Sotana.
A diferència de Valtònyc, que és un mediocre, un indigent mental que per causa de les seves limitacions en tots els camps ha proferit amenaces de mort entre d'altres baixeses que en un país lliure no només poden ser castigades sinó que han de ser-ho; ben diferentment de Valtònyc, La Sotana busca sempre la llum, busca sempre Déu encara que els nois que la fan no hi creguin, i cada frase conté l'esperança de ser una gran frase, encara que fracassi, i cada construcció té un propòsit creatiu, generós, que va més enllà del que literalment diu i té desig de món millor. La Sotana fa equlibri en la tensió del que és perfecte o és un desastre, i aquesta és la tensió que jo estimo i aquests són els desastres que fan que la Humanitat avanci.
Els autors de La Sotana tenen, com tothom, les seves idees, les seves preferències i els seus prejudicis, i per descomptat la seva mala llet, la seva profunda i estructurada mala llet, però el que en cada programa intenten fer acaba depassant totes aquestes circumstàncies, i la intel·ligència i la brillantor són les últimes aspiracions de tot el que hi passa. És a dir: no hi ha ressentiment. És a dir: no hi ha mediocritat. És a dir: mereixen el suport de qualsevol persona que apreciï el profit de viure en un país lliure i entengui que la llibertat només es protegeix veremant les fronteres, i que retrocedeix quan no avança.
A La Sotana els han anat fent fora de totes les plataformes on han treballat -BTV, la més notòria- i ara se sostenen mitjançant el micromecenatge. A través de Patreon, cadascú pot donar la quantitat que consideri oportuna, des de 4 fins a 60 euros. Jo acabo, just ara, mentre escric aquesta paraula, de fer-me'n patró, perquè la llibertat no és un dret, és un deure. Cada persona, cada societat, cada país té el deure de ser lliure, d'articular i de protegir la seva llibertat, de tenir-ne cura i de patrocinar-la, de qüestionar-la, de treballar-la. I com sempre i en totes les altres coses, de pagar-la. És amb els nostres diners, pocs o molts, com principalment demostrem el grau de compromís i de sinceritat que tenim amb allò en què creiem. Els nostres diners són la mesura més tangible del que realment ens importa. Un home lliure, paga. Si no pagues, no ets lliure. I jo diria que no ets ni un home.
Per descomptat no estic d'acord amb moltes de les coses que es diuen a La Sotana. Però, i què? Un país no és un club de gent que està d'acord sinó un sistema patrimonial. És un estupidíssim error de l'independentisme que Albert Boadella no sigui el dramaturg en cap de Catalunya, amb pressupost il·limitat per fer les més sagnants paròdies del procés. Cal ser realment petit, i imbècil, per no tenir Arcadi Espada de cronista oficial de la Generalitat, perquè si en lloc del talent i de la força de la llibertat, que és la llum de Déu encara que tots aquests no hi creguin; si en lloc de la qualitat el que busquem i subvencionem i agitem és l'adscripció ideològica -que sempre acaba sent l'adscripció sectària- el que acabes tenint és Quim Torra a la Generalitat, una declaració d'independència que no és que ningú no reconegués, sinó que ni nosaltres mateixos vam defensar-la, i aquesta tieta de totes les ofenses que es diu Joan Lluís Bozzo i que converteix el gènere del musical en el que ha convertit el misteri de la Fe sor Lucía Caram.
Que Pilar Rahola pugui ser a TV3 i La Sotana no pugui ser ni a BTV explica què li passa a Catalunya i què ens passa als catalans molt millor que cap crònica política. Ni l'Espanya més cruel seria capaç de castigar-nos amb una humiliació tan severa. No hi ha sentència del Suprem que pugui ser més condemnatòria que un Manel Cuyàs hagi escrit les memòries del president Pujol, el polític més important de la nostra història. De quina independència parles, si no ets lliure ni tu. «Preguntes fredament com estimo la vida» - Espriu ho diu- «quan no vols escoltar el que et diria un crit».
Si no pagues no ets lliure, ni ets un home, ni tens un país, ni res del que diguis té cap valor ni cap importància. Si un país no és un patrimoni, és una tribu. Si penso que l'independentisme no és realista, i que és un folklore ensucrat molt més que no pas una ambició concreta, és perquè a la immensa majoria dels independentistes més furibunds no els he vist mai pagar cap preu ni físic, ni econòmic, ni moral per a cap idea de llibertat, ni tan sols per a la nacional: i és clar, és ben bé que així ens ha anat.
La Sotana, sense que importi Bartomeu, el Barça o qualsevol que hi sigui vilipendiat, és un exercici de llibertat seriós, elaborat, estimulant, d'una delicadesa brutal però al cap i a la fi delicada, i que eixampla els límits del que l'endemà ens podem permetre. La Sotana és l'unica maduresa possible d'un país que s'ha de reconèixer en la seva genialitat i no en els seus complexos, en la seva intel·ligència i no en el fosc totalitarisme dels que volen prohibir -i eliminar- allò que no els agrada, en el seu patrimoni i no en el seu sectarisme; i en la llibertat entesa no com un dret, ni una pancarta, ni com allò que sempre anem a exigir als altres, sinó com l'explicació de la nostra vida, del que hi hem vingut a fer, i el preu que paguem perquè el món sigui cada dia una mica més bell i una mica menys terrible.
