Jo no havia sentit a parlar mai del karma, i això que de petit no em perdia un sol episodi de Kung-Fu i que a sota de casa tinc un centre de ioga. Ni així. I ves per on, darrerament m'amenacen amb el karma. M'ho van començar a dir arran de l'article que vaig dedicar a en Matamala, quan va expirar el seu contracte de dama de companyia del fugat Puigdemont, a Waterloo, i se'm va acudir escriure que no era el retorn d'un exiliat, sinó d'un simple botiguer que estava de vacances. «Tranquil·la, el karma ja li passarà factura», li deien els acòlits a la filla del botiguer, en veure-la tan ofesa. I ella responia que sí, que segur que el karma arreglaria comptes amb mi. Com que la parauleta em va fer gràcia, he parat atenció i des de llavors he notat que no són pocs que confien que el karma caigui implacablement al meu damunt, plaf: «ves fent, que el karma sempre acaba arribant», m'etziben. I així. Com que ignoro si el tal karma entra als llocs a la manera humana, no em serveix de res el costum gangsteril -adquirit fa temps- de seure arreu sempre de cara a la porta. Potser entra per la finestra, com els lladres dels tebeos. O per la xemeneia, com Santa Claus. És un no viure, s'ho poden imaginar.

És el mateix que quan, després d'haver fet alguna trastada, la meva àvia em deia «Déu et castigarà», només que en modern queda millor apel·lar al karma que a Déu. En modern no es creu en l'existència de Déu, ves quina bestiesa, però sí en la d'una cosa que es diu karma, que deu estar científicament més comprovada. La modernesa és així. L'avantatge és que als moderns els puc dir que el seu karma me'l passo per l'engonal, i no és pecat. D'alguna cosa havia de servir la modernesa.

La meva àvia, fos perquè no era prou creient per creure en el més enllà, fos perquè ho era tant que volia estalviar feina a Nostrosenyor, acompanyava la maledicció d'una tunda amb la sabatilla (afortunadament, en els crucifixos del col·legi havia observat que Déu anava sempre descalç, així que no hi havia el perill que repetís el correctiu si li arribava el torn). Els llacistes no són tan escèptics com la meva àvia, ells confien cegament en el karma i no els cal sabatilla. Igual que esperen que el karma em castigui, esperen també que el karma els porti la republiqueta. És lògic, ja que tenen la raó de la seva part, els seus adversaris són malèfics per naturalesa, ells són una bona gent que només vol votar i, a més, fan manifestacions sense tirar papers a terra, senyal inequívoc de ser el poble elegit. «A vegades el karma triga una mica», es consolen entre ells.

Ningú els pot tirar en cara confiar en el karma, tant perquè castigui els heretges com jo que no els donen la raó, com perquè premiï les peregrinacions a Waterloo, a la Diada de l'11-S i a on ordeni la divinitat, llegeixi's ANC. Si creuen en el Consell de la República, en un líder que els va deixar en l'estacada i viu a cos de rei i en el dret a l'autodeterminació, no seré jo qui els retregui creure també en el karma.

Fins i tot jo, que he heretat de la meva àvia l'escepticisme, començo a creure en el karma si l'entenem com a la conseqüència dels nostres actes. De ser pel karma, que mentre uns es troben a la presó o pròfugs de la justícia, jo estigui escrivint aquest article a la piscina, estirat en una gandula i amb una cervesa a la mà. Salut! Vull dir: Seguim!