Els mitjans han dedicat menys atenció als suposats excessos de Plácido Domingo que als presumptes abusos sexuals de Harvey Weinstein, un il·lustre desconegut a Espanya per molts Oscars que l'adornin. Bona part dels titulars del dia en què es van difondre les acusacions contra el tenor es concentraven en la seva resposta a les dones denunciants, sense haver informat prèviament dels fets. Defensores com Paloma San Basilio o Ainhoa Arteta han gaudit d'un eco superlatiu. Els apòstols de l'aberració que no es pot dubtar de la versió de les víctimes les han aixafat en aquesta ocasió. No s'assisteix a una onada de masclisme, sinó de patriotisme. El #metoo es veu d'una altra manera quan és #míytú.
El document més incriminatori contra Plácido Domingo és el seu ridícul comunicat, en resposta a la informació d'Associated Press. Refugiar-se en un canvi de «regles i barems» és pueril davant la magnitud del sisme. Era més senzill consignar que tota persona que ha fet un petó a una altra, ha intentat besar-la. El cantant en devia aprendre de Jo Biden, un veterà acusat de comportament impropi. El vicepresident d' Obama va reconèixer que no era adequat seure una votant als genolls o besar-li el clatell, i de moment ha sobreviscut al capdavant de la llista de Demòcrates aspirants a la Casa Blanca. La resposta del tenor s'assembla a la reacció de Morgan Freeman. Ha volgut exercir el seu poder mític, que a Espanya li ha funcionat. El món no pot prescindir de la veu de Déu en la pantalla ni de la veu divina a l'escenari.
Polítics i bohemis tenen molt a aprendre de l'únic col·lectiu professional que pot drogar-se, estafar als ciutadans a través d'Hisenda o incórrer en abusos sexuals sense cap responsabilitat. Són els futbolistes d'elit, que consideren obligatori militar en almenys una de les categories esmentades. De moment, Domingo també ha capejat el temporal al seu país, ¿tenim dret a lamentar que Kevin Spacey no hagi tingut la mateixa sort?
