El segon aniversari dels atemptats a Barcelona i Cambrils va ser ocasió per a uns actes d'homenatge institucional a les víctimes però també per a la publicació en un mitjà digital d'unes informacions en què s'insinuava que el CNI va poder haver tingut coneixement previ dels atemptats i no els va evitar. La insinuació tindria la seva base en el fet cert que l'imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satty, principal sospitós de ser el cervell de les accions terroristes, va tenir contactes amb el CNI durant una estada anterior a la presó per tràfic de drogues i pogués haver servit de confident per al servei secret espanyol en altres assumptes.

No cal dir que la conjectura va ser immediatament utilitzada pels partits secessionistes per demanar explicacions al Govern espanyol en funcions encara que quan es van produir els atemptats governava el PP. «És un escàndol gravíssim i exigim que s'assumeixin les més altes responsabilitats», va dir l'actual president de la Generalitat, Quim Torra, mentre que el seu antecessor en el càrrec, el fugat Puigdemont, exigia una comissió parlamentària d'investigació per aclarir els fets. Més radicals encara van ser dirigents de la CUP que van acusar l'Estat espanyol d'utilitzar els atemptats per intentar aturar el referèndum; i fins Pablo Iglesias, secretari general de Podem, per a qui «el silenci dels grans mitjans sobre el que el CNI sabia dels terroristes de la Rambla revela com funciona el poder a Espanya». La polèmica, que ha transcendit al carrer i segurament trobarà ampli ressò a la Diada, se centra ara a dilucidar si l'actuació del CNI en aquest assumpte va més enllà d'una conducta que en alguns casos s'ha qualificat de negligent. Una negligència que nega la ministra de l'Interior en funcions, Margarita Robles, que va manifestar la seva «plena confiança» al CNI i alhora «es negava a acceptar insinuacions d'un altre tipus ni entrar en teories que no tenen cap base real». La idea que els Estats ens oculten informació sobre assumptes delicats de pair està força estesa. Sense remuntar-nos a l'atemptat contra Carrero Blanco a les acaballes del franquisme, en què va voler veure una complicitat entre la CIA i ETA, va succeir després dels atemptats de l'11-S a Nova York, dels atemptats de l'11-M a Madrid, de els de Londres, París, Niça i Brussel·les i de tants altres. I ja no diguem en la rocambolesca versió de l'assassinat de Bin Laden al Pakistan, culminat amb el llançament del seu cadàver al mar per impedir que la seva tomba es convertís en lloc de peregrinació, com succeeix amb l'apòstol Sant Jaume.

En molts d'aquests casos, les explicacions oficials sobre la seva autoria «repugnaven a la raó», com ens explicaven al nostre ja llunyà Batxillerat. El territori competencial dels serveis secrets sol ser inevitablement fronterer amb el de l'hampa i les organitzacions terroristes i això és cosa sabuda. Dic això després d'haver rebut, amb sorpresa, unes declaracions del delegat del Govern a Euskadi anticipant un possible rebrot del terrorisme d'ETA a mig termini.