El món d'avui no s'entendria sense els grans avenços tecnològics-digitals. Fins i tot les persones grans (que són de l'època no digital) fan servir mòbils carregats de tecnologia; els fills o qui sigui els han posat WhatsApp, saben buscar les coses a Google, etc. Una majoria dels més joves són addictes a Google per cercar qualsevol informació, compren a Amazon i participen a Instagram, Facebook o altres plataformes digitals on pengen la seva vida i connecten amb gent. En resum, la tecnologia ha entrat a casa nostra sense fer soroll i s'ha fet imprescindible perquè avui no sabríem viure sense mòbils, sense Google, sense Amazon o les plataformes digitals. En pla d'humor un programa televisiu demanava a uns joves si preferirien prescindir de la seva parella o del mòbil i dubtaven o un altre programa oferia diners perquè es prescindís d'internet durant un mes i la majoria deia que no. En aquest camp les grans empreses són bàsicament americanes i asiàtiques, Europa haurà de fer un gran esforç si no vol perdre el tren. Pensin que entre les 20 empreses més importants del sector no n'hi ha cap d'europea.

Alguns (ara ja menys que abans) pensen que tot això és gratis, però no ho és. El senador americà preguntant al director de Facebook com guanyaven diners si no venien res tangible demostra que molts entenen poc quin és el negoci d'aquestes companyies. La resposta avui és coneguda, venen les nostres dades. Les companyies, de forma invasiva, agafen les dades que els facilitem o que obtenen de forma «alegal» de la xarxa (dic «alegal» perquè ho fan en un marc no prou regulat encara). Podríem posar molts exemples. El més punyent va ser el de «Cambridge analític», una empresa que, amb dades dels votants dels estats que decidiren les eleccions americanes, va fer milions de grups per afinitats i va enviar a cada grup una propaganda electoral a favor de Trump diferent en què es deia que farien allò que les dades del grup deien que volien que es fes sense tenir en compte si el que prometien a un grup era o no contradictori amb el que prometien a un altre, un frau total. L'altre cas conegut s'ha donat quan, fa poc, ens hem assabentat que Google escoltava milions de converses telefòniques i ens van donar la burda excusa que els servia per millorar les prestacions.

Insistiré en el tema de l'«alegalitat» en què es mouen aquestes companyies. Només un exemple elemental. Als països europeus hi ha lleis de protecció de dades (alguns diuen que massa estrictes i tot) per les quals tota companyia ha de deixar clar l'ús que fa de les dades que li proporcionem. Però resulta que quan fem servir un buscador per trobar un hotel, per exemple, ens arriben un munt d'ofertes d'hotels de la zona, la qual cosa vol dir que algú ha guardat les nostres dades i les ha proporcionat a altres que així saben el nostre interès i les utilitzen. La pregunta és, ens han demanat permís per agafar-les, guardar-les i passar-les a altres? Molts cops ho hem permès quan hem dit accepto les condicions i termes del que sigui, però la veritat és que la regulació és molt feble. S'estan fent coses però s'està lluny d'una bona regulació. No ajuda que no es tingui clar quines noves aplicacions hi haurà d'aquí a poc ni el fet que són empreses mundials i es fa difícil regular-les des dels estats o inclús des de federacions com la UE.

El poder d'aquestes companyies és enorme. Són monopolis. Els que coneixen el sector saben que no es pot mantenir una companyia que vulgui competir amb les grans big-tec, com s'anomenen. Les companyies petites que creen nova tecnologia, si tenen èxit, tenen un assetjament de les grans companyies perquè els venguin el que han creat. La majoria ho fa per un preu considerable i les grans companyies continuen amb el monopoli. I ara s'estan plantejant crear moneda virtual. No soc prou coneixedor de com funcionen el bitcoin i altres monedes però vol dir sortir del món regulat de les monedes existents per entrar a un que no ho està, almenys actualment. La «Libra» que ha anunciat Facebook, encara que de moment l'hagi deixat en suspens, crearia un poder econòmic i tecnològic que tindria una moneda pròpia.

Quan penso en aquestes coses que els explico penso en les diferències entre el poder polític i l'econòmic. En el cas de les grans empreses tecnològiques és un poder que usa les dades dels milions d'usuaris i té els seus «usuaris-ciutadans» respectius. Hi ha qui té més relació amb els altres usuaris de la xarxa que sigui que no amb els altres ciutadans del país on viu. I mentre el poder polític en el nostre món occidental i especialment a Europa té una regulació democràtica basada en l'elecció dels representants i amb un control de la seva actuació per part dels ciutadans, aquestes grans companyies són totalment dictatorials. Els seus dirigents decideixen les regles de joc de forma unilateral sense cap intervenció dels usuaris-ciutadans. Decideixen quines prestacions desenvolupen en funció dels seus interessos, decideixen que fan de les dades, etc. Són, com deia, un poder dictatorial que avui encara fa i desfà sense control. Aquest, el de la regulació d'aquestes companyies, el fer-les compatibles amb els drets dels ciutadans, és un dels grans reptes del nostre temps. I òbviament això resulta pràcticament impossible des de la dimensió de molts estats actuals. Crec que el món hauria de fer una revisió profunda dels drets de l'home per adaptar-la al món tecnològic-digital, perquè la declaració feta al segle passat òbviament no la podia tenir en compte.

El futur, però, és a les nostres mans. El futur serà o dependrà, i molt, del que nosaltres fem o deixem de fer. Estem avisats i ens hem de posar a treballar, després no val queixar-se.