24 de agost de 2019
24.08.2019
Diari de Girona

Plácido Domingo

24.08.2019 | 01:26
Plácido Domingo

Pocs cantants van fer més per popularitzar l'òpera a finals del segle passat que Plácido Domingo. Ell i Luciano Pavarotti mantenien una rivalitat que tenia alguna cosa d'interès mutu, de provocació compartida i de lluita de divos. Tots dos eren extrovertits i carismàtics, hàbils i ambiciosos. Tots dos van tenir la sort de viure una època en què els grans tenors del passat – Björling, Corelli, Di Stefano, del Monaco, Bergonzi– o bé havien mort o bé els seus recursos vocals començaven a decaure notablement. Tots dos van saber aprofitar el potencial pop de les companyies discogràfiques, gràcies també a la qualitat sonora de les noves tecnologies de reproducció. Entre els seus rivals, Alfredo Kraus no només era més gran sinó que el seu estil de cant elegant i aristocràtic, unit a la parquedat del seu repertori, el van confinar a l'àmbit d'un públic més refinat; mentre que, a causa d'un o altre motiu, Carreras, Aragall i Araiza –per citar altres tres grans tenors d'aquelles dècades– mai van competir en la mateixa lliga. Domingo i Pavarotti van gaudir, doncs, d'una posició de privilegi i domini difícilment repetible en el futur. Eren, per descomptat, cantants diferents i, sovint, complementaris. De major bellesa vocal l'italià, molt millor preparat tècnicament i d'emissió més ortodoxa; més versàtil i apassionat el madrileny, i tot i que tendia sovint a l'histrionisme –no es pot qualificar d'elegant seva línia vocal–, el seu cant resultava profundament creïble i musical, recolzat sens dubte en les seves qualitats actorals i en la riquesa en harmònics de la seva veu. Després de l'enorme èxit comercial dels Tres Tenors en l'estiu de 1990, que va marcar un abans i un després en la popularització de l'òpera, Domingo va gaudir d'una època gloriosa gairebé sense altre límit que reinventar-se a si mateix. Mentre Josep Carreras era ja tot just una ombra de si mateix i Pavarotti deia adeu als seus millors anys, Plácido Domingo s'endinsava en el repertori wagnerià, totalment vedat a la majoria de cantants del repertori italià. Ningú podia preveure en aquell moment la durada sorprenent de la seva carrera –va debutar el 1959 interpretant Pascual a Marina i, el mes passat, la meva filla, amb onze anys, encara va poder escoltar-lo a Madrid interpretant Giovanna d'Arco– ni la magnitud de la seva obsessió per les xifres, que el portaria a voler batre un rècord rere l'altre. I a aconseguir-ho, malgrat les seves més que precàries condicions vocals i el seu discutible salt a la corda de baríton.

Quan jo vivia a Nova York a mitjans dels noranta i anava gairebé cada setmana al galliner del MET, el donjuanismo de Plácido Domingo era ja una espècie de secret a veus en el món de l'òpera, com el de tants altres cantants, músics i artistes. Es deia simplement que li agradaven les dones i amb això es donaven a entendre moltes coses, encara que mai vaig tenir la sensació que es parlés d'alguna cosa delictiva. Les acusacions que ara pesen sobre ell –certes o no– acceleraran notablement el final de la seva carrera, molt llastada ja per l'edat. Amb ell desapareixerà l'última baula d'una llarga cadena de cantants que des de Caruso van aconseguir traspassar les parets del coliseu operístic per aconseguir la fama entre el gran públic. Ningú ha cantat tant com Domingo ni amb una qualitat mitjana tan acceptable en els papers més dispars. Recordo especialment la feresa lírica del seu Otello, una Manon Lescaut discogràfica realment memorable al costat de Montserrat Caballé, els seus innombrables Cavaradossi i un Parsifal ja envellit però noblement cantat amb Christian Thielemann. El seu destí ara recorda el d'un déu caigut. Hi ha alguna cosa sempre tràgica en els mites.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit