Fa anys que vivim immersos en una gran mentida. De fet, tots en som una mica còmplices. Volem creure cegament allò que s'acosta més a les nostres pròpies creences, conviccions o simpaties, i ho fem per pura comoditat, per la mandra que ens fa no només exigir-nos proves que beguin de la veritat, sinó, sobretot, reconèixer davant dels altres que potser anàvem errats. D'allò que l'ull no veu, el cor no se'n dol, diuen. Hem perdut l'esperit crític, si no l'hem confós abans amb desprestigiar l'altre. Internet i les xarxes socials han tingut bona part de culpa en això, en aquest canvi de xip, de mentalitat, d'actitud, i potser no s'ha parlat massa al respecte, no s'ha analitzat i reflexionat prou com aquests processos sociològics ens han anat modelant fins a abocar-nos, de manera evident, en el fet de no assimilar la veu que les noves tecnologies ens han donat, un privilegi que fins no fa pas massa estava reservat únicament a les grans esferes de poder. No només ens hem emborratxat de paraula, de verborrea, sinó que a sobre ens hem cregut que això, alhora, ens feia posseïdors de la raó. I no.

Fa mesos que segueixo amb estupor el nou moviment del terraplanisme, amb perdó del procés, el me too i el cas Neymar, l'últim escalafó conegut d'aquesta voràgine de despropòsits desinformatius i de reinterpretació de la raó a la carta que vivim. Que ben entrat el segle XXI hi hagi gent que no només posi en dubte l'esfericitat de la Terra, sinó que asseguri amb total convicció que és planera, no deixa de meravellar-me. Bé, també hi ha gent que encara avui nega l'holocaust nazi, que l'home hagi arribat a la Lluna, el canvi climàtic i que molts polítics implicats en casos recents de corrupció hagin mort de manera natural. Però això del terraplanisme és superfort, com deia l'artista, i no pel simple fet de ser-ho, sinó perquè engega a la merda el saber i els coneixements heretats d'il·lustres científics com Aristòtil, Ptolomeu, Colom, Galileu, Newton, etcètera, a partir de còmics arguments exposats amb memes i amb el suport convençut d'eminències intel·lectuals com, entre d'altres, l'exjugador de bàsquet Shaquille O'Neal o el tenista Novak Djokovic. No es pot negar que tot plegat és fascinant. El gif de Michael Jackson menjant crispetes em representa.

Hi ha qui diu que tot això és una nova fase de l'avenç universal de l' idiotacràcia en què ens trobem immersos, una prova evident més que el nostre cervell ha deixat d'evolucionar, ha abandonat l'empirisme i el racionalisme per donar pas a la involució, a la creença irracional, a l'encefalograma pla. I mai més ben dit. Deia el pòster de l'agent Fox Mulder allò tan romàntic de « I want to believe». Tots volem creure, sí, però basant-nos en la nostra veritat. Tenim les eines i el coneixement però ens entossudim a allunyar-nos de la veritat, que ens acostaria una mica més a tots i que segueix estant allà fora. Avui més que ahir.