Woodstock

Vam veure la pel·lícula a meitats dels anys setanta en una sala petita i poc glamurosa del carrer de la Rutlla; se'n deia Orient. Érem joves i ens va impactar perquè, per fi, contemplàvem imatges que remetien a una època de la qual només n'havíem sentit parlar. L'explosió hippy, la contracultura i el conflicte generacional d'una joventut que proclamava la bestiesa antisistema del «Fes l'amor i no la guerra». Revolució sorgida als Estats Units que amb el poc que n'arribava intentàvem entendre perquè, era atractiva i proposava una mirada poc convencional sobre el món. La pel·lícula de Michael Wadleig, amb el suport de Martin Scorsese va representar, com More -la creu de la mateixa època-: descobrir una part important del que ens havia furtat la dictadura. Sexe, droga i rock and roll: conceptes perniciosos. Hi havia música que s'havia de prohibir perquè contenia un ferment de llibertat revolucionària. Sortint de l'Orient ens vam adonar que arribàvem tard, l'esperit que desprenia Woodstock era una riuada que feia molt que havia arribat al mar. És curiós com la memòria remena, trastoca i estripa arxius del record. Als Estats Units havia calat la literatura de carretera, la de l'experiència i això duia molts joves a córrer món i anar rere de paradisos perduts. Els artificials els tenien a casa. Era gent que com al festival de Woodstock, era caòtica, res d'estructurada i, sobretot, utòpica. Diàspora que, com tot moviment social, s'empeltava de conquestes, renúncies i decepcions. Per a què serveixen les revolucions? Per viure-les amb intensitat. No és assenyat plorar pel que no s'ha viscut o pel que hagués pogut ser. Cada societat viu èpoques convulses en les quals sorgeixen utopies.