No puc presumir de conèixer Leonardo DiCaprio, però vaig gaudir d'una estona en la seva companyia, en un ambient on el mite no necessitava fer-se veure. És l'home feliç del tot, indiferent fins a la ceguesa respecte a l'univers que l'envolta i que sempre inclou almenys una dona irreal. En contemplar-lo en directe, no vaig entendre els seus personatges oleaginosos. A Érase una vez... en Hollywood l'he confós per primera vegada amb un actor, i al detestable Quentin Tarantino amb un cineasta, dignitat que va extraviar a partir de la seminal Pulp fiction.
No és una bona pel·lícula més. Cal haver-se empassat la deplorable cartellera de superherois amb leotards i famílies espanyoles disfuncionals, per apreciar en Érase una vez... un dels grans espectacles de l'era contemporània. Encara que Pauline Kael prohibia la revisió dels títols cinematogràfics, l'apoteosi de Tarantino no s'esgota amb la primera degustació. I sí, és racista, fonamentalment contra la raça blanca. També misògina, si es descompta el maltractament als homes. I xenòfoba, especialment contra els Estats Units. I feixista, etcètera, etcètera. L'únic ésser pur és un gos perillós.
El crepuscular Brad Pitt es resigna magistral a segon violí de DiCaprio, en el seu millor treball des d'Ocean's Eleven. Se li adjudica la recreació del llegendari especialista Hal Needham, però en realitat interpreta el Robert Redford de Dos hombres y un destino. Davant el seu cap que no és el seu amic, adopta la senyorial deferència de Viggo Mortensen a The Green Book, menys la panxa. La seva hilarant escena contra Bruce Lee passarà a la història del cinema. Kareem Abdul-Jabbar l'acusa de racista, un altre indici que Tarantino ha recuperat el geni.
L'orgull patriòtic obliga a ressenyar que l'excepcional banda sonora de Érase una vez... ve definida pel Bring a little lovin de Los Bravos, que es consagren com la banda espanyola de millor projecció internacional de tots els temps. El seu solista, Mike Kennedy, va conèixer la fama incerta de DiCaprio, per desembocar en la modèstia del personatge de Brad Pitt.
El director aconsegueix arraconar els crims de Charles Manson, el Satanàs idolatrat per la jet set contemporània. I es guarda per al desenllaç una bagarre digna dels germans Marx a l'infern, amb records a True Romance escrit per Tarantino. I on és Margot Robbie? Pura presència sense diàlegs, els qui anaven a adorar-la com a Sharon Tate es van quedar sense alè davant la salvatge naturalitat (mèrit del director, a les fotos surt congelada) de Margaret Qualley. Ha nascut una altra estrella, per alguna cosa va sorgir del cos d'Andie McDowell.
