A Catalunya, divorcis i separacions són el «nostre pa de cada dia»: 18.221 dissolucions matrimonials (divorcis, separacions, anul·lacions.) Ho diu l'Institut Català de l'Estadística en el seu darrer informe publicat (2017).
Davant aquestes dades algun mitjà, s'ha atrevit a dir, no sé si amb sorna o en base estadística que a «Catalunya hi ha dos divorcis per cada tres casaments».
Suposo que acceptareu, si us dic, que la idea del matrimoni vitalici i per alguns indissoluble, ja no forma part majoritari del marc mental actual. Reforça la meva percepció que el 90,9% dels matrimonis a Catalunya se celebren pel civil (Informe Fundació Ferrer Guardia), on la dissolució es més fàcil.
Tanmateix, al matrimoni civil -Ajuntament o Jutjat- l'hi ha sortit, fa quatre anys, un competidor que encara ho posa mes fàcil: els notaris. Enllaços matrimonials i dissolucions, ho fan amb menys dies, més personalitzats i amb menys diners. Casaments i divorcis ja representen els 56% dels actes de jurisdicció voluntària que fan els notaris.
Em preocupa aquesta deriva mental que posa en crisi el «projecte de vida en comú per tota la vida» on creixen els fills en un ambient d'amor i convivència estable, estimat per molts joves com el valor i el referent més preuat de la seva vida. (Així ho diuen moltes enquestes d'observatoris seriosos).
És evident que quan dos no s'entenen i la convivència esdevé insuportable, cal que intervingui «la cirurgia» per separar els dos cossos antagònics. Tanmateix, cadascun dels membres haurien de reflexionar si no hagués estat millor aplicar abans la «medicina preventiva» que evitaria el dolor que comporta tot rompiment. Tan real esdevé per la parella la necessitat de separació com el sofriment i el dolor que comporta.
Dolor que es pot superar o que deixa ferida psicològica permanent. Sigui al membre de la parella que no es vol separar, sigui en els fills, si es dona el cas. Alguns deterministes diuen que canviar de parella és normal, que les persones evolucionen i canvien. Que aquest fet és la mateixa vida. Que el dolor enforteix. Potser sí, però també és cert que el canvi es pot fer dins la continuïtat i que l'estabilitat permet la perfecció. Per alguns el dolor és font de maduresa, per altres, la porta oberta a la depressió i la pèrdua de sentit vital.
Em pregunto: no fora bo que s'interpel·lessin si no hagués estat millor aplicar la «medicina preventiva», abans d'aplicar la dràstica «cirurgia» separadora?
En l'amor, la «medicina preventiva» és «l'art d'estimar» que proclama el psicòleg humanista Eric Fromm, en seu clarivident i exitós llibre del mateix títol.
Permeteu-me un tast de les seves idees:
L'amor és un art? Aleshores requereix coneixement i esforç. O bé, l'amor és una sensació agradable i experimentar-la és una qüestió d'atzar, com la sort de trobar la «mitja taronja» que ens ve donada o regalada? Fromm es decanta per la primera premissa.
Modestament em decanto per entendre que l'amor requereix coneixement i esforç, però afegeixo un projecte vital comú que precisa per ambdues parts l'interès màxim, com la medicina pel metge, la música pel músic, la fusteria pel fuster... com l'amor pels enamorats. Només així l'experiència inicial d'enamorar-se passa a mantenir-se enamorat.
Malauradament en la relació amorosa, gairebé tot és considerat més important: l'èxit, el prestigi, els diners o el poder. Gairebé -segueix Fromm- totes les energies les esmercem a aprendre a assolir aquests objectius, i gairebé gens a aprendre l'art d'estimar. I segueix Fromm:
«L'amor és la preocupació activa per la vida i el creixement del que estimem.»
«La paradoxa de l'amor és ser un mateix, sense deixar de ser dos.»
Si aquest estiu, us vaga una mica de temps, em permeto recomanar-vos L'Art d'estimar com a manual de «medicina preventiva» per enfortir el projecte de vida en parella, amb la força vitamínica de l'amor, permanent i renovat dia a dia.
