El cervell desatén el soroll de les nostres passes perquè sentim sons que ens concerneixen més. Atenem la palla en l'oïda aliè, però no la biga en el propi.
Necessitem no sentir-nos. Al Laboratori Subterrani de Canfranc, on es vol aconseguir el silenci còsmic, hi ha un espai que s'acosta al silenci absolut. Quan entres, sents el batec fort del teu propi cor, la respiració com una ventada, la cascada de la saliva, l'estómac com una estranya factoria. És una experiència difícil, perquè el cervell es concentra en el cos en lloc d'obviar-lo i produeix una enorme aprensió. Els aprensius escolten el seu cos.
Als cotxes elèctrics, beneïts pel silenci del seu motor, se'ls afegirà, per imperatiu legal, un soroll artificial que adverteixi els vianants de la seva presència i així evitar accidents.
Quin horror innecessari.
Cada vegada anem pel carrer més confiats en què l'entorn no ens la jugarà, que la jungla de l'asfalt és una expressió de novel·la policíaca. Els que vam créixer en ciutats amb menys trànsit i veïns, però en l'advertència contínua de «mira endavant», veiem perplexos els vianants zombis abocats a la pantalla dels seus mòbils, embeguts en escriure o somrients en llegir per carrers en què finten ordinaris ciclistes i «patineteros» elèctrics, ancians en cadira de rodes i taxis silenciosos. És com si mai haguéssim hagut de moure'ns en un món hostil on calia buscar els senyals, no només llegir-los.
Més segur i menys molest seria treballar en una aplicació de mòbil que advertís d'altres presències perquè no fes falta mirar endavant, com ens recordava qualsevol ciutadà, de vegades amb capó, quan érem petits.
