Jo entenc Presidentorra quan es fa aquests embolics històrics. L'home no té gaires llums i és natural que es pensi que la participació espanyola en la Guerra Mundial va ser només la División Azul, i no els republicans que va lluitar contra els nazis. Al cap i a la fi, mal que ens pesi, i a fe que ens pesa, Presidentorra és català, i deu haver vist les imatges de les multituds enfervorides rebent Franco quan entrava a les ciutats catalanes: com retreure-li que estigui convençut que Franco era el legítim president espanyol, davant d'aquell mandat popular que deixava petit el nostre l'11-S? Ell sap per experiència pròpia que el poble català mai s'equivoca, i si surt al carrer aclamant un dictador, un inútil o un ignorant, tot el que faci aquell dictador, aquell inútil o aquell ignorant, estarà bé. Franco i els voluntaris que van anar a Rússia feien el que els demanava el poble, i qualsevol llacista sap -més encara un president llacista- que allò que el poble demana és sagrat, ni la llei ni l'ètica ni la moral s'hi poden oposar.
Les paraules de Presidentorra no eren una crítica, eren un sincer elogi. Com podria criticar el franquisme, si a la seva ombra van fer fortuna molts catalans, els hereus dels quals són avui llacistes de pro? Que ningú no el pretengui engalipar amb la fal·làcia que els republicans que lluitaven contra els nazis eren representants de la legalitat espanyola. Presidentorra ha vist imatges dels que fugien, miserables amb quatre parracs i una maleta de cartró, dirigint-se a obscens camps de refugiats. I aquells farsants es deien a si mateixos «exiliats». Exiliats! Presidentorra sap que els autèntics exiliats viuen a tot tren en mansions belgues, surten sovint a TV3 i escriuen a Twitter frases èpiques. Després de fer-se passar per exiliats, ara es volen fer passar per espanyols que lluitaven a Europa per la llibertat? A Presidentorra no se l'enreda tan fàcilment.
Fa santament Presidentorra de legitimar el franquisme. Entre els que ho eren sincerament, els que esperaven treure'n profit i els que s'hi van apuntar per evitar problemes, els franquistes catalans estarien al voltant de la màgica xifra dels dos milions. Per això a Catalunya tanta gent va viure bé durant el franquisme, igual que els llacistes viurien la mar de bé en el llacisme.
