es del principi, m'he mostrat repelós a veure Jocs de trons. La seua estètica, l'acció trepidant i l'escabetxina de morts em recorden més un joc de pantalletes que no una pel·lícula. Pantalletes que et mostren decapitacions, braços tallats, cossos foradats... De tot. I, per això, em pensava que era un producte per a criatures, com ara Pablo Iglesias que no s'ha conformat a gaudir seguint-la, sinó que li'n va regalar unes quantes temporades a Felip VI, i, fins i tot, ha fet un bon grapat d'extrapolacions polítiques impossibles. Ara, que s'ha acabat, molts amics han tornat a col·locar-me el disc amb la mateixa cançó: «cal veure-la, no te la perdis».

I no m'he pogut resistir a empassar-me-la en unes tres o quatre setmanes i, així, com a mínim, m'he estalviat estar pendent no sé quants anys d'aquest món de fantasia medieval basat en la saga Cançó de gel i de foc de George R. R. Martin. I què m'he trobat? Unes vuitanta hores de recopilació de tots els gèneres del cinema: romans, cavalleries, westerns... i, fins i tot, zombis, però tot condimentat amb un poquet de pensament sobre el poder de Hoobbes, Maquiavel i... Com una història total no li podia faltar el sexe amb totes les seues varietats possibles. A banda de monòlegs pretensiosos i afirmacions banals, podem trobar un bon grapat de frases divertides, sinó foren tan òbvies i tan llegides: «Cada un de nosaltres és pobre i indefens, però junts podem enderrocar un imperi» (Highlands Sparrow); «quantes més persones estimes, més dèbil ets» (Cersei Lannister); «els diners compren el silenci d'un home per un temps. Una fletxa en el cor el compra per sempre» (Petyr Baelish). No m'estranyaria que Pablo Iglesias eixira derrotat de l'hemicicle per admirar Tyrion Lannister a qui compara amb Ivan Redondo, el cap del gabinet de Sánchez. No, senyor, Ivan Redondo no és tan bon estratega. El que passa és que els mateixos contrincants de Sánchez li fabriquen el relat i així és molt fàcil ser Ivan Redondo o Sánchez. Iglesias va portar molt bé la negociació de la darrera investidura, però no va saber rematar la faena. Va tenir el PSOE on volia després d'una bona jugada de truc que va fer sense saber-ho -que era de truc-, però no va veure el canvi de joc. I Sánchez havia canviat de joc. I no el portà a jugar a la sèrie Jocs de trons ni va aplicar cap consell d' El príncep de Maquiavel. Sánchez s'havia posat a jugar al set i mig i Iglesias no se n'havia assabentat. En aquell moment de la negociació només calia saber-se plantar. I el PSOE ho va saber fer i Iglesias no. Va demanar una carta més i... De totes maneres que no es calfe el cap Iglesias. Sánchez només vol jugar amb la dreta.