Sense Govern des de les ­darreres eleccions ara fa cinc mesos, amb negociacions de l'estil un si és no és, com gat i gos, així d'apolític està essent aquest agost, ja a les seves acaballes. Les converses entre els dos partits polítics que poden liderar el Govern estan en via morta i no precisament per la letargia estival inevitable en el pic de l'estiu. Les anades i vingudes s'han perllongat infructuosament i el seu ressò ens ha afectat de tal manera que ha transformat l'ecosistema habitual d'aquesta època.

Alhora, s'han prodigat els ensurts informatius, impropis de l'agost, acostumats a les inèrcies de la frivolitat que ens aparta de la seriositat hivernal. No n'hi ha per menys. Hi ha una colla d'exemples: la crisi migratòria al Mediterrani; els incendis que encara cremen àmplies zones urbanes i reserves de la biosfera necessàries per a la supervivència, com és l'Amazònia; les tragèdies de violència contra la dona; o l'ascens de Boris Johnson al poder de Gran Bretanya, un personatge que genera moltes suspicàcies, promovent suport a un Brexit rupturista amb Europa. En bona mesura, hem arribat a enyorar la cançó de l'estiu d'anys anteriors amb aquella tonada enganxosa, que ballàvem al seu ritme sense més ni més, escampant alegria a dojo. Amb ganes d'allargar-les sense fi, les converses de sobretaula amb amics i família eren d'acudits i safareig perquè l'entorn participava d'aquest esperit festiu.

Ni tan sols el futbol, que associàvem amb l'hivern, ens ha alliberat de la intranquil·litat futbolística a la qual no estem fets a l'agost, perquè la Lliga ha començat a meitat de mes, donant pas a la inquietud per lesions, fitxatges i resultats.

Amb el lema pau i amor s'ha celebrat el 50 aniversari del mític Woodstock a Watkins Glen (Nova York), reeditant un festival des de l'autenticitat i els valors del seu lema. Un consol.