29 de agost de 2019
29.08.2019
Diari de Girona

El camp del silenci

29.08.2019 | 00:09
El camp del silenci

quella gran pel.lícula que va ser La llei del silenci, ben recordada pel seu protagonista, un jove Marlon Brando, era la història d'una delació que empapava des del títol fins a l'essència del tema, que era el silenci imposat amb maniobres de gàngsters. Era el silenci en una versió denigrant del valor cultural que pot tenir i ha de tenir. Altres circumstàncies tampoc poden ser exemples de l'ús del silenci.

Serien les no respostes de certs expedients administratius, els silencis de les resolucions mal tancades, els silencis que venen després dels cops de puny a la taula dels mals governants, i molts més moments quan, un dia o altre, se'ns redueix al silenci obligatori.

El silenci no s'imposa, es demana. És el que fa aquell pòster que veiem als passadissos de clíniques i hospitals, que ens recorda amablement que allà hi ha necessitat de silenci i se'ns demana una col·laboració. És el mateix silenci que demana aquella figura d'un àngel al pas del Sant Sepulcre, que veiem a la processó de Divendres Sant; un sol dit que segella la parla.

El silenci també comprèn una proposta voluntària, un valor cultural, camí de reflexió, que té una consideració important al llarg de la història. Ja s'aprecia aquest valor entre els antics romans, que tenien la figura del silencer, encarregat de proposar silenci a les cases senyorials. Proposar, no imposar. En una altra època, els bizantins concedien una vara d'or al qui ostentava el càrrec equivalent al silencer, junt amb un títol honorífic.

El món de la cultura té un especial accent quan es refereix al silenci; l'escriptor Josep Romeu explica la pràctica del silenci que exercia el seu amic, el poeta Josep V. Foix, quan es trobaven al Port de la Selva, els estius. Els silencis de Foix, explica, eren «com un apregonament dins la ment per retrobar-se, un aïllament del brogit a la recerca de la pròpia identitat, els seus eren uns silencis que sempre m'havien obsedit i sobre els quals he reflexionat moltes vegades».

Els organismes sans viuen en absència de crits. Si aquesta observació és aplicable a les col·lectivitats, trencar el silenci seria deteriorament de la qualitat de vida. Ara som a la civilització de la fressa, ofegadora d'un civisme que necessitem. Les nostres ciutats pateixen una altíssima contaminació acústica, les sortides i trobades nocturnes són irritants per als qui tenen dret al descans, els volums dels aparells del so eclipsen els seus propis missatges, els restaurants de cap de setmana són una selva de xivarris esgotadors, els camins de les nostres muntanyes són ocupats pels tubs d'escapament de les motos més totalitàries.

El silenci interior és difícil. Sí que hi ha una oferta dels escenaris naturals. Diu que Josep V. Foix governava destrament el timó de la barca en silenci, a la seva geografia predilecta d'estiu; tot un repte, tenir un cap de Creus que t'espera, a davant d'un paisatge impressionant, amb ocells ignorats, blavor al·lucinant i una tramuntana arrauxada per recordar, també, que el silenci és difícil. Cadascú es pot fer el seu cap de Creus, ben personal, a l'encontre d'algun enriquiment. Són els silencis que no poden ser imposats, com a les pel·lícules de gàngsters.

El silenci, la seva oportunitat de reflexió, aprenentatge d'autonomia, creixement, per totes les seves qualitats que ens cal descobrir, mereixeria tenir reconeixement i entrada als propòsits dels recursos educatius de la nostra societat. En l'àmbit de l'humanisme seria molt ben rebut.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook