o fa tant, una o dues dècades, s'havia arribat a la conclusió que l'estiu, de mica en mica, s'anava escurçant fins a arribar a ser el període de temps comprès entre el quinze de juliol i el quinze d'agost. Turísticament parlant, és clar. Un mes. En poques dècades s'havia passat de l'estiueig que durava dos mesos i mig a considerar estiu el període de mitjans de juliol a mitjans d'agost. Semblava inevitable i irremediable. Anàvem a estius cada cop més curts i a temporades turístiques molt poc productives, ja que la desestacionalització no arrencava.

Això era fa deu, quinze o vint anys.

Si ens hi fixem, tot estava pensat en aquesta lògica: els festivals d'estiu duraven de mitjans de juliol fins a la Mare de Déu d'agost, els estrangers semblava que a principis d'agost marxaven perquè començaven abans el curs escolar i, fins i tot, les temporades radiofòniques s'iniciaven a partir del vint d'agost.

D'una manera sibil·lina, sense que ningú se n'adoni, està passant el contrari. És cert que el país, parar el que s'en diu parar, només ho fa a l'agost, però també és cert que les vacances estan molt més distribuïdes al llarg del calendari que fa uns anys. Ningú dona per finalitzat l'estiu a finals d'agost. Conscientment o inconscient s'intenta allargar la millor estació de l'any fins a la Diada i el posterior inici escolar.

Avui dia, l'estiu és el període que va de Sant Joan a l'Onze de Setembre. I dins d'aquest període hi ha diversos pics al calendari. L'estiu acompanya les vacances però no hi ha una correlació perfecta entre estiu i vacances. L'estiu és molt més que les vacances. Ja no és només que bona part de les piscines de poble tanquin justament amb l'inici del curs escolar, és que la temporada de ràdio i televisió comença al setembre -de mica en mica s'ha anat endarrerint- i l'oferta turística no s'atura després de la Mare de Déu d'agost.

Cada cop hi ha més oferta de festes majors, festivals, productes turístics i ofertes per a aquells que no volen deixar enrere l'estiu. Sense anar més lluny, avui comença l'Acústica de Figueres. Un festival que reuneix 100.000 persones a Figueres i que era considerat com el festival que acomiadava l'estiu a l'Empordà. La importància del festival es manté intacta, però potser l'acomiadament definitiu de l'estiu, entenent-lo com a bon temps, sortir al carrer i vacances o treball més suau, per als empordanesos serà la Mostra del Vi de l'Empordà i, per als garrotxins, les Festes del Tura.

L'estiu, doncs, no és només el període comprès en l'estació de l'any que fa més calor, els dies són més llargs, els nens no van a escola i, quan habitualment fem vacances, si no també, el període de l'any en què hi ha més turistes. I aquests cada cop més deixen de concentrar-se en un mes i s'allarguen al llarg dels tres mesos. I això també transforma una oferta que s'allarga encara més.

És molt interessant veure la quantitat de turistes que hi ha al juny, juliol, agost o setembre a Figueres, per exemple. En el cas de la capital de l'Empordà, el turisme és bastant important des de març a gener. Només durant els mesos de gener i febrer hi ha pocs visitants. La resta de l'any, la desestacionalització s'està produint.

Una desestacionalització que no vé donada en les tradicionals destinacions de sol i platja, que veuen reduït el seu atractiu durant els mesos menys calorosos, sinó que és el turisme urbà, molt vinculat al factor cultural i el del «rerepaís» dels qui tiren del carro. Per raons òbvies. El seu atractiu va més enllà del temps que faci. No hi ha dependència meteorològica.

Si ens hi fixem, Barcelona, Girona, Tarragona i Figueres no depenen dels mesos d'estiu. S'han convertit en destinacions turístiques importants que ja no només són capaces d'atraure visitants, sinó que, a més, en reparteixen arreu del territori. Sense el potencial de Barcelona, no s'entendria l'augment de visitants a Girona i Figueres.

Però, com us deia, el rerepaís també compta. L'interior del país és capaç de tenir atractius que per si sols no són suficients, però que sumats acaben aconseguint una massa crítica suficient per començar a desestacionalitzar la nostra destinació. L'enoturisme, el senderisme, el turisme esportiu, el turisme de natura o ecoturisme, el turisme cultural i patrimonial, són només algunes tipologies de turisme que augmenten cada dia més i que estan ubicades en allò que entenem com a rerepaís. Fins al punt que moltes destinacions madures de sol i platja comencen a apostar clarament per alguns d'aquests turismes en temporada mitjana o baixa. L'exemple del turisme esportiu a molts municipis de costa és evident.

Per tant, cada cop més anem a estius més llargs turísticament parlant i a una desestacionalització que es consolidarà al llarg de l'any a les ciutats amb oferta patrimonial, cultural i comercial i en un rerepaís que podrà oferir coses fora de temporada més enllà de sol i platja.

El gran tema és: com aconseguir la desestacionalització a les destinacions madures de costa? Això és molt més complicat, perquè la seva realitat a l'estiu i a l'hivern no té res a veure. En tots els sentits. El primer pas, però, sens dubte, serà intentar allargar l'estiu el màxim possible: juny, juliol, agost i setembre. Aquest és el primer pas. I molta gent hi està disposada. Hi ha molta gent que es nega a deixar enrere l'estiu. Jo també.