La meva filla va demanar-me de poder-se banyar amb un dofí i ho vam fer finalment dilluns. Va jugar amb ell, va fer-s'hi fotografies, van nedar plegats a la piscina. Vet aquí una de les meves fascinacions infantils que he pogut realitzar a través de la meva filla. Em van oferir de participar del moment, i el meu nen ho desitjava més que cap altra cosa, però el pare va creure que era més bonic si el vell somni el concretava la nina. Tu ets bona part dels meus somnis, Maria. I moltes de les coses que fem les hauria volgut fer jo quan tenia la teva edat, i no podia. I dreamed your dream for you, so now your dream is real.

Hem de somiar bé per viure i per fer viure, perquè torni sempre victoriós l'imperi de l'alegria. Hem de tenir somnis per no tenir frustracions, perquè el ressentiment no sigui el nostre llegat, ni la vida eixuta. Hem de ser pares per entendre la intranscendència del jo petit i capriciós i la immensitat de l'amor quan és generós, quan és absolut, quan et desprens de tu mateix i t'importes tan poc que et sents lliure d'una llibertat que només pot sentir Déu. M'agrado quan m'esvaeixo entre els esclats de la meva filla. M'agrado gairebé eteri, com una fina capa de seda sobre el que la Maria fa possible, i jo ho havia volgut molt durant molts anys.

Nedant amb els dofins hi érem ella i jo, era el meu nen amb la feina acabada, era la meva filla i el sentit de ser pare, de ser el teu pare. Hi haurà moltes vegades que estimaràs d'altres coses, potser les contràries a les que jo t'he ensenyat, i ben segur que t'estimaré exactament igual, i per fer-me feliç només hauràs de ser feliç. Però en aquests moments de fonda comunió, del meu nen en la teva nena, del meu dofí imaginat al teu dofí real, del meu somni a la teva piscina, hi ha la vida resumida amb tot el seu esplendor i tot el seu sentit i tota la seva missió. Pare i filla duent a passejar els seus somnis. No m'havia mai imaginat que acabaria sent així ni hauria pogut escriure un final del conte més bonic.

Maria, fins fa ben poc, les històries que sempre em demanes que t'expliqui sobre quan jo era petit, les començava i les acabava en mi, perquè era així com a tu t'agradaven i era així com les podies entendre. Però et vas fent gran i t'aniràs adonant que qualsevol història meva va a parar fins a tu i ets tu qui l'acaba o la recomença, o en fas una versió, com els cantants dels seus hits, molts anys més tard.

Tu ets la meva continuïtat i la de la teva mare. Sobre la pell molt suau del dofí que vas acaronar hi havia la meva mà imaginada, la passió pels dofins que t'he deixat i molts dies al zoo amb la teva àvia, quan el teu pare era només el seu fill i la pobra ja no sabia què fer ni on posar-se. Tu ets els meus somnis i les meves contradiccions, Maria. Alguns els esquinçaràs i d'altres els faràs possibles. Ara és una moda voler que els nens diguin pel nom als pares. Com si no hi hagués jerarquia, com si no hi hagués inspiració, com si no existís la fe dels nostres pares, com si ens haguéssim fet sols. Els nostres cors i ossos barrejats en un sol manyoc. Som un i som dos. El que de mi hi ha en tu i el que de tu hi ha en mi, el tam-tam de la sang, i la força de l'amor.

Els socialistes, per no dir família, van arribar a parlar de «cohabitació convivencial», com si pares i fills fóssim companys de pis. També et felicitaven el solstici d'hivern, en lloc del Nadal. Uns pares i una filla no cohabiten. Són una família, són la Família i som hereus del pessebre. Som el fill de Déu, som els nens que ens vas demanar que ens apropéssim a tu. Som la Maria i jo apropant-nos amb el nostre dofí a la piscina. Som el que tu ens vas ensenyar a ser i aquest vincle és la gran falca del món per sobreviure a la nit més trista, en el seu esforç per ser lliure i feliç.

«És que tu vols projectar en la teva filla», m'han dit alguna vegada. És la meva filla que és una projecció dels seus pares, i així es teixeix la vida. Dofí suau com el temps que han passat entre els meus 8 anys i els 8 anys de la meva filla. Cançó de bressol per al meu nen i per a la Maria. Els somnis heretats, la fe, el bé i el mal, l'alegria. Va córrer cap a mi en sortir de la piscina. Se'm va abraçar tan fort que no sabria dir-te què era ella i què era jo. El dofí vingué a esquitxar-nos per darrer cop, just abans que l'entrenador ens acompanyés amablement a la sortida. Sense dir-nos res, ens vam quedar mirant la piscina uns últims instants, perquè allà s'hi quedava un moment que mai no oblidarem de les nostres vides. De camí al cotxe, ens explicares tot el que havies après, excitadíssima. Asseguda a la cadireta encara volies parlar, però et vas quedar adormida quan encara no havíem ni entrat a l'autopista.