La caiguda d'un ídol

Així i tot, tots els ciutadans sobiranistes sempre van reconèixer la seva capacitat com a polític i el fet d'haver estat reclòs en una presó franquista per ser «català». A través de CiU, Pujol va estructurar un projecte cristià-demòcrata vinculant al món empresarial i a l'Església. A les eleccions de 1980 Pujol va arrasar. Una vegada més el «seny» va fer que els catalans votessin CiU per evitar una victòria de l'esquerra. Pujol «per fer país» tenia agafats pels nassos els burgesos, a la banca i als capellans però com precisava disposar de fons suficients per promocionar al seu partit va crear Banca Catalana amb l'ajuda del seu pare. CiU, en aconseguir la majoria absoluta, va catapultar com magnífics gents poc recomanables del seu entorn com Macià Alavedra, Lluís Prenafeta, Antoni Subirà i Carles Sumarroca. Tots ells van acaparar el pressupost de caràcter bilionari de la Generalitat, enriquint-se creant societats fraudulentes.

Carlos Villarejo, cap de la Fiscalia de Catalunya va formular una querella criminal contra ell i els altres 25 exadministradors de Banca Catalana. Els querellats havien anat captant diners oferint «extratipus» als ciutadans, falsejant la comptabilitat per eludir el pagament d'impostos. La querella va seguir endavant, però el ple del TSJC, vergonyosament, va decidir arxivar-la donat el «tarannà» de Pujol. Villarejo va ser defenestrat i considerat enemic de Catalunya. Va ser Jordi Pujol un bon president? Estic d'acord amb Salvador Sostres que afirmà en aquest mateix diari que «Pujol va ser el polític més important de la nostra història» però s'oblidà d'afegir que també va ser el més corrupte». És cert que va crear l'Estatut regulador de les institucions públiques, que es va treure de la màniga la Corporació Catalana de Radiotelevisió (TV3) i que va promulgar, entre d'altres, les lleis de Normalització Lingüística, la d'Ordenació Territorial i la Sanitària, emperò si no fos que a mitjans de 2010 va donar la campanada desvetllant als mitjans de comunicació que havia obert un compte multimilionari a Andorra amb diners procedents de l'herència del seu pare.

Ara la Guàrdia Civil, en concret la UDEF, ha lliurat al Magistrat José de la Mata del Jutjat número 5 de l'Audiència Nacional un informe que quantifica la fortuna dels Pujol en 290 milions d'euros. El fiscal Villarejo tenia raó. De la Mata, en una recent interlocutòria, assenyala que Marta Ferrussola i els Pujol, «aprofitant la posició privilegiada de llinatge en la vida política, social i econòmica van acumular un patrimoni desmesurat fruit de les seves conductes depravades i corruptes».

L'informe de la UDEF és desolador. Responsabilitza tota la família Pujol induïda per Marta Ferrussola, d'haver actuat com un grup criminal des del moment que va obrir l'any 1990 el seu primer compte fora d'Espanya. Desmenteix, per tant, l'origen de la fortuna dels Pujol atribuïda a un llegat del pare de l'expresident. L'atestat acredita com a dogma de fe que les facturacions milionàries realitzades mitjançant les societats associades a Jordi Pujol i Marta Ferrussola no tenen cap justificació, ja que no se sustenten en la prestació de cap servei relacionat als conceptes que figuren a les factures. Ha estat l'estafa més gran que un estadista ha fet al seu país. Un desfalc aparentment senzill donada la posició del corrupte de torn, el cap d'un clan de desaprensius que, sense cap mena de pudor ni de vergonya, es va apropiar dels cabdals de tot un poble. Un saqueig en tota regla emparat en l'equivocada estima de les seves víctimes i la impunitat de l'omnipotència del clan Pujol.

Aquest colossal i inoportú escàndol de l'expresident de la Generalitat i la seva família, ha sobrepassat els límits de la lògica si els relacionem amb la immediació d'una sèrie d'esdeveniments crucials que es produiran, inexorablement molt aviat, en la nostra Nació. Per a molts no ha estat més que la caiguda d'un ídol, per a uns altres el descrèdit dels polítics espuris i partidistes, per a la majoria de ciutadans la descomposició d'un règim burgès i clerical i per als votants de l'1-O un nou entrebanc del sistema per dificultar el camí cap a una República independent dins d'Europa, que és la voluntat dels habitants d'un poble que vol viure amb llibertat.