Recordo que la primera vegada que vaig comprar un diari esportiu era jove i tendre i estava perdudament enamorat de Traci Lords. Com per no estar-ho. Estudiava primer de batxillerat -el de fa tres dècades, no la broma aquesta que hi ha ara- i a les portades dels diaris esportius parlaven del possible fitxatge de Lothar Matthaüs pel Madrid, magnífic jugador teutó campió del món a Itàlia 90 que en aquella època militava a l'Inter de Milà. El migcampista a qui una vegada el mític Juanito li va fer besar la sola de la sabata, sempre em va fascinar, no tant com la Lords, clar, però la seva excelsa combinació de força, personalitat, intel·ligència en el joc, verticalitat i xut explosiu em tenien seduït i el somiava donant més d'una tarda de glòria al Bernabéu. Encara avui crec que si s'hagués fitxat, aquella Quinta del Buitre dels últims anys hauria aconseguit guanyar la Copa d'Europa, la seva assignatura pendent, i fins i tot la tirania de l'imminent Dream Team i les traumàtiques lligues de Tenerife, no s'haguessin produït. El cas és que aquell fitxatge que mai va ser em van abocar per primera vegada al meravellós món dels culebrots esportius.

Que la premsa fa temps que ha canviat, no només l'esportiva, és una obvietat. La immediatesa d'internet i les xarxes socials, la saturació d'informació, la falta de contrastació i els titulars sorollosos que prioritzen el clic i la visita web per sobre de qualsevol cosa, ho han acabat posant tot en quarantena. Fa uns quants anys es va popularitzar el terme despectiu «la caverna» per assenyalar una premsa esportiva d'òrbita madridista que, entre altres coses, donava bola a mil i una conspiracions judeomaçòniques articulades contra l'equip de Concha Espina. Just al darrere va arribar també el concepte no menys elegant de «la taverna», per assenyalar una premsa d'òptica blaugrana que semblava facturada per «tribuneros» alcoholitzats a la barra d'un bar. Avui, els principals mitjans esportius han assolit la fusió perfecta d'aquests dos models, certificant el mercadeig d'una (des)informació que, si en el passat va beure més del fet i l'objectivitat, avui es deu completament al rumor i a l'opinió. Fake!

L'actual cas Neymar és el gran paradigma de tot aquest esperpent. No només s'ha dit de tot sinó que cap dels suposats professionals que hi han pres part, s'han acostat a la veritat. Però no marxin encara que fins al pròxim dilluns a la nit, moment en què es tancarà oficialment il mercato, hi haurà partit. Al final, aquest tipus de premsa s'ha convertit en un circ, en un xou, en un pamflet, en un subproducte més o menys al servei dels clubs, en un insult a la intel·ligència dels aficionats (?). Però una cosa és consumir un cert xiringuito de gorra que saps que t'has de prendre mig de broma mentre et grates l'entrecuix estirat al sofà de casa, i una altra de molt diferent és pagar per informació suposadament seriosa de «tot a 1 ?».