S'acaba de celebrar la reunió del G7 i la veritat és que, seguint l'argument que les solucions de veritat venen dels acords que ajuden a fer avançar, molts ens hem sentit alleujats. No sé què passarà en el futur, però Macron ha aconseguit que veiem una possibilitat de reduir l'amenaça nuclear (amb la proposada reunió USA-Iran) i la guerra comercial USA-Xina. Semblava que no hi podia haver acords però, amb totes les reticències derivades del comportament erràtic de Trump, avui es veu alguna possibilitat d'evitar enfrontaments inútils i contraproduents. Com deia fa poc en general acordar per resoldre els problemes sol ser la bona solució, la federalista. També s'ha proposat intervenir en el tema dels focs que devasten l'Amazònia, un tema que afecta tot el món, no només a Brasil com diu Bolsonaro, un tema relacionat amb el canvi climàtic i que, com els anteriors demostra que avui molts problemes no tenen solucions locals, d'un sol dels estat actuals.

Un segon tema molt important és la possibilitat d'un govern PD-5Estrelles a Itàlia. Davant el repte a la democràcia que volia imposar Salvini, un populista totalitari que volia trencar el Govern i demanar eleccions per tenir un poder absolut i jugar contra Europa fent servir els emigrants, els demòcrates han decidit parar-li els peus amb un govern transversal que, per sobre de tot defensi la democràcia i Europa. Crec que si es confirma serà una gran notícia i també un exemple a seguir. Quan es donen situacions compromeses en què la democràcia perilla, els partits responsables han de donar solucions imaginatives que responguin al repte que se'ls planteja, han de saber posar per davant la democràcia als interessos de partit.

El tercer tema és les conseqüències al Regne Unit provocades per la possibilitat, defensada pel premier anglès Boris Jhonson, d'un Brexit a la brava, sense acord que a més a més ara es vol fer amb menyspreu al parlament que està en contra. Segur que un Brexit acordat produiria disfuncions (recordin que el primer any després de la separació entre Txèquia i Eslovàquia, les relacions comercials entre els dos països es van reduir en més d'un 40%, tot i que la separació fou «totalment amistosa»). A dia d'avui la possibilitat d'un Brexit sense acord ja està produint molts moviments al Regne Unit. Segons informa La Vanguardia del 27 d'agost, només Holanda (hi ha molts altres països que tenen demandes similars) està negociant el trasllat de la seu social de 325 empreses que avui tenen la seu social a RU i moltes inversions van a Amsterdam quan el seu destí natural era RU. Dit altrament, les empreses i molts inversors no volen tenir els seus negocis ni diners fora del paraigua que suposa la UE.

Aquí a Catalunya, lluny de caminar cap a acords anem cap a enfrontaments de tot tipus. Tot i el que diuen alguns la societat catalana està profundament dividida (ja no es parla de política sinó és amb els «teus») i ara els independentistes estan enfrontats entre si de forma palpable i pública. Un govern feble i dividit fa veure que dirigeix Catalunya i que tenim govern però l'acte més important d'un govern és aprovar els pressupostos i no ho han aconseguit de fa temps tot i dir-nos repetidament que tenen majoria i que estan units. I ja és ben llastimós que per intentar fer veure que estan units ara plantegin un contenciós al govern de l'estat per 1.300 milions d'euros quan fa ben poc van tombar uns pressupostos presentats pel Govern Sánchez en què Catalunya havia de rebre més de 2.300 milions d'euros. D'això en la més estricta tradició catalana se'n diu «fer el negoci d'en Robert amb les cabres» (un conte molt molt català per explicar que es pot perdre bous i esquelles per obsessions alienes a la realitat).

La veritat és que els comentaris anteriors referits a altres situacions són de aplicació al cas català. Primer caldria fer prevaldre l'acord i tots ens sentiríem alleujats com amb els resultats (ben petits i febles, per cert) de la reunió del G7. Ja seria hora que els independentistes passessin de demanar un referèndum acordat a treballar per arribar a un acord a ratificar (posar a votació popular) i busquessin el millor acord per ratificar-lo. També estaria bé que els partits espanyols, com deia Lopez Burniol fa poc a La Vanguardia, fossin capaços d'entendre que el problema català és un problema (i no petit) de la democràcia espanyola i busquessin acords transversals per fer una proposta que pogués ser acceptable per una part important de l'independentisme. Com estan fent a Itàlia per fer front a en Salvini i la Lliga Nord, aquí els partits democràtics espanyols haurien de buscar un acord acceptable per les parts en el problema català, un acord (que avui sembla impossible) que ha de passar per re-formular la relació entre Catalunya (i potser les autonomies) i Espanya: clarificació de competències (que han de ser exclusives en temes lingüístics i culturals) i un finançament raonable. Per últim l'anàlisi del que està passant al Regne Unit amb el Brexit (molt semblant amb el que va passar aquí amb els fets de la tardor del 17) ens hauria de fer entendre que per fer front als problemes del món d'avui necessitem més unitat i menys divisió. Ni el capital ni molts estem disposats a estar un minut fora del paraigua europeu per molt imperfecte que sigui. Fora s'està molt i molt pitjor.

Dit altrament potser seria hora de treballar per una Europa federal en què els pobles tinguessin el reconeixement que es mereixen més que dedicar-se a desacreditar l'Estat espanyol, un estat (com els altres europeus) que té cada cop més competències cedides a Europa. M'agrada dir que caldria canviar la mirada: mirar amunt i lluny en comptes de mirar-nos el melic.