Com des de fa molt temps diu de forma reiterada el meu admirat periodista de capçalera l' Iu Forn (Badalona 1962): «Cal diferenciar entre Madrid concepte i Madrid ciutat». I no li falta raó a l'excel·lent articulista català i catalanista. La veritat és que molts catalans caiem sovint en l'error de confondre el concepte de Madrid, seu del govern de l'Estat espanyol, amb el concepte Madrid, ciutat amb els seus habitants. Llevat de les escassíssimes i rares excepcions, els madrilenys, especialment si són «gatos» -entenent com a tals els que són madrilenys de, com a mínim, tres generacions, vertaderes rara avis-, són les persones més acollidores, hospitalàries i castisses que m'he trobat a la meva vida. Res a dir, ans al contrari, contra aquesta meravellosa gent. Aquest Madrid és el que entenem per «Madrid ciutat» que tots els que el coneixem apreciem.

Molt diferent és el que entenem com «Madrid concepte». Aquí tot canvia. La capital política de l'Estat espanyol, com a tal, és la més genuïna representació de l'Espanya barroca, absolutista i monolingüe, prenyada de catalanofòbia. Madrid concepte acull tots els paràsits de l'Espanya negra i profunda: la casa reial, el Govern de la nació, molts polítics corruptes, grapats de funcionaris d'alt rang, però totalment incompetents, que pensen que la seva missió és crear problemes en lloc de resoldre'ls als que tenen iniciatives, ex-alts càrrecs públics endollats per mitjà de portes giratòries en consells d'administració de les més importants empreses públiques i/o privades del país i multinacionals, la conferència episcopal, sindicats, associacions empresarials, etc. De tota aquesta camarilla no hi ha ni un sol element que produeixi riquesa tangible encara que mantenir-los costa milions d'euros que tots els catalans i espanyols paguem a través d'uns impostos sovint confiscatoris. Formen un grup de panxacontents que si bé no són importants quantitativament, si tenen un enorme poder que els permet dominar el país preocupant-se sobretot de construir infraestructures radials sovint innecessàries o sobredimensionades sobre estructures al voltant de la capital del país a la que consideren «el rompeolas de España». Al llarg de la història tots els governs espanyols, tan de dretes com d'esquerres, han tractat la capital, la seva capital, amb una obstinació malaltissa, centralista i radial farcint-la d'infraestructures que sempre acaben essent rescatades amb diner públic, o sia, amb els diners de tots, mentre que les partides destinades a infraestructures per Catalunya previstes i aprovades en els pressupostos generals de l'Estat o no s'executen o només es materialitzen parcialment. Un bon exemple d'aquesta mentalitat és que intenten portar a terme la demencial idea que significa fer passar l'eix ferroviari del Mediterrani per l'estació d'Atocha de Madrid. Viuen en un vertader núvol, senten parlar de la crisi però no la pateixen i es creuen els salvadors de la pàtria. Estan convençuts que Espanya és Madrid i la resta del país el consideren, despectivament, territoris perifèrics o provincials. Aquesta petita elit improductiva ha convertit la vila de l'os i l'arboç en la seu de tot tipus de poder, sobretot dels poders fàctics, amb l'únic i clar propòsit de conservar la seva situació i els seus privilegis.

Tota aquesta mola de besucs considera, i ens imposa, com única llengua la castellana, creuen que les altres llengües de l'Estat han de ser recloses a l'àmbit familiar i que els partits independentistes, àdhuc els nacionalistes, són intrínsecament malignes, excloents i tòxics i han de ser il·legalitzats perquè representen un vertader perill per la supervivència de l'Estat. Un Estat que, segons ells, ha de ser uniforme amb una sola nació, Espanya, i que qualsevol que pensi diferent és un traïdor que atenta contra «la sacrosanta unitat de la pàtria única de tots els espanyols valor suprem, polític i moral, i que la seva defensa està per damunt de qualsevol altra consideració». Com deia el murri d'en Pla: «En l'única cosa en què sempre estan d'acord les dretes i les esquerres espanyoles és en instituir el sentiment d'odi vers Catalunya al llarg i ample de la pell de brau». Davant aquest panorama l'única solució per Catalunya és reiniciar el procés d'independència amb més seriositat i responsabilitat, prescindint i fent fora tota aquesta colla de col·laboracionistes botiflers camuflats com independentistes que en aquest moments estan sabotejant el desenvolupament dels procés intentat establir un vertader contuberni amb els partits espanyols que ens varen aplicar, i estan planejant tornar a fer-ho, l'oprobiós article 155 de la Constitució. Hem de marxar ja d'aquesta Espanya que ens detesta i només ens suporta perquè aportem el 21% del PIB estatal sense el qual Espanya desapareixeria. Cal que rellevem els actuals timoners del procés, que han resultat decebedors perquè es barallen com llagastes per un bocí de poder, que han fet embarrancar la nau que ens havia de portar a Ítaca, i substituir-los per gent nova i jove ben preparada, que n'hi ha per haver estat impulsats a la independència pels esdeveniments dels últims temps i, sobretot, amb autèntic sentiment patriòtic i que plegats, i no desunits com ara, anteposin el interessos de Catalunya per davant dels propis o de partit. Si no ho fem així i continuarem formant part d'aquest incontrolat i incontrolable desgavell que és el sòrdid i opressor Estat espanyol, ens enfonsarem junt amb ells la qual cosa seria la fi de la nostra Catalunya.