A les zero hores de l'1 de setembre de 2021 s'acabarà la concessió de l'autopista AP-7 en el tram Montmeló-frontera francesa. Això vol dir que d'aquí a dos anys justos s'haurà acabat de pagar peatges per l'autopista que creua de sud a nord les comarques gironines i que és part del corredor viari més circulat del Mediterrani. Dos anys més pagant peatges... i s'haurà acabat una concessió que es va començar a gestar els anys seixanta del segle passat. En termes històrics, estem en els últims metres d'una llarga concessió.
Convé fer repàs dels orígens i del perquè del final de la concessió. L'any 1959 Espanya va sortir de l'autarquia i va començar la seva obertura econòmica. La vista del president dels Estats Units Dwight D. Eisenhower el 21 i 22 de desembre a Madrid va segellar la fi de l'aïllacionisme. Un règim dictatorial se sortia amb la seva i entrava en l'escena internacional perquè la geografia de la Guerra Freda va afavorir les relacions amb Espanya davant una Itàlia on el Partit Comunista lliscava la victòria a les urnes. Després de l'aixecament del veto nord-americà, els ministres tecnòcrates del Govern del general Franco van començar a negociar crèdits amb el Banc Mundial.
Els alts funcionaris del Banc Mundial van estudiar les necessitats pel desenvolupament econòmic de la dèbil economia espanyola i van condicionar els crèdits a la construcció de determinades obres. Crèdits políticament condicionats. Una d'aquestes condicions va ser la construcció d'una autopista que voregés el Mediterrani i que comencés a construir-se per Barcelona. Res de l'Espanya radial, els funcionaris del Banc Mundial ja van veure aleshores la importància de l'articulació del que avui anomenem Corredor Mediterrani.
La primera autopista d'Espanya no sortiria de Madrid, sinó de Barcelona, per decisió d'uns servidors públics acostumats al càlcul del cost-benefici de l'obra pública i de les inversions com a propulsor de l'economia. La construcció va durar els seus anys i les pròrrogues han estat successives.
El Govern espanyol ha anunciat que el tram de l'AP-7 entre Tarragona i Alacant serà gratuït a partir de l'1 de gener de 2020, quan s'acaba la concessió d'aquest tram, i aquesta notícia crea un precedent que indica que no hi haurà noves pròrrogues ni peatges tous de manteniment.
Una gran notícia. Des que vaig tenir carnet de conduir i cotxe, als divuit anys, mai he arribat a Barcelona sense pagar un peatge d'autopista. Podia entrar a l'autopista més amunt o més a prop de Barcelona, però mai sense pagar peatge. Ara aquesta rutina que ha pesat en les nostres butxaques té els anys comptats: dos anys.
Pel camí es van fer gestions polítiques per l'alliberament parcial de peatges. Recordo els pactes del Majèstic de 1996 entre el grup parlamentari català i el govern central que van comportar la supressió del peatge de la B-30, la gran variant de Barcelona, i connectar entre el Vallès Oriental i el Baix Llobregat. Aquella operació d'aritmètica parlamentària manava costar 15 milions d'euros, ben invertits. Després van venir les negociacions per alliberar l'AP-7 entre Fornells de la Selva i Vilademuls amb funcions de variant de Girona i per evitar desdoblar l'N-II a la vall de Sant Daniel.
Més tard, les negociacions perquè els camions no poguessin circular per l'N-II i estiguessin obligats a fer-ho per l'autopista. Aquesta operació ja va anar a càrrec de la Generalitat. L'aritmètica parlamentària i el debilitament de l'aposta per influir en la política espanyola ens va començar a passar factura.
L'excel·lent notícia també porta associada la pregunta del cost de manteniment d'una via de gran capacitat i per llargs recorreguts. Quan el govern espanyol ha insinuat un peatge tou per totes les autopistes d'Espanya a tall de globus sonda, les queixes s'han fet sentir en tots els territoris que han viscut de fantàstiques autovies sense pagar peatges.
Les grans obres amb altes capacitats tenen un cost de manteniment, això s'haurà de discutir al parlament espanyol el dia que hi hagi un govern en marxa i una legislatura estabilitzada.
Un últim apunt més gironí però des del meu punt de vista del tot rellevant. A dos anys vista, no cal pensar més en el desdoblament de nous trams de l'N-II des d'Orriols fins a la frontera francesa. L'autopista transita en paral·lel. S'ha de pensar, en tot cas, en les variants dels municipis per on creua l'N-II. En canvi, si es mira el mapa, hi ha un punt on autopista i N-II se separen en forma de «v» girada: de Maçanet de la Selva fins a Tordera. Fa anys, el maig del 2012, el Ministeri de Foment va anunciar que descartava desdoblar aquest tram. Va ser en una contestació d'una interpel·lació que vaig formular a la ministra de Foment del moment, Ana Pastor.
Aquesta és la gran obra que té sentit en aquest moment, per connectar la Selva amb el Maresme i l'autopista de la costa del Maresme, que, per cert, també acaba la seva concessió el 2021. No sabem si en tres setmanes es convocaran unes noves eleccions generals o si hi haurà acord per formar un govern però aquesta hauria de ser una clara prioritat dels partits polítics i les institucions, bé sigui com a compromís electoral, bé sigui com a compromís per a la governació de la legislatura.
