01 de setembre de 2019
01.09.2019
Diari de Girona

el dietari

01.09.2019 | 06:00
el dietari

DIssabte
globalitzar bombolles
Alguns elaboradors de cava o beuratges que es venen sota aquesta denominació, han decidit retrocedir uns quants segles i tornar els pagesos a la condició de serfs de la gleva, pagant-los el quilo de raïm a una quantitat miserable que ronda el mig cèntim. El mercat, aquest concepte pervers que diuen que ha consolidat el benestar -si d'aquest món se'n pot dir del benestar- pot ser tan tirà, o més, que els criminals senyors medievals.
És el cas dels gegants del cava, Freixenet i Codorniu, que ja no són feudals catalans. Codorniu és d'un d'aquells fons d'inversió que es dediquen a comprar i arrencar l'ànima d'empreses que no entenen i que òbviament no estimen. I Freixenet va ser adquirida per la multinacional alemanya Henkell, que té empreses de xampany, cava, prospecció i escumosos marcians, que es dedica a globalitzar les bombolles, com si fossin Coca-cola. De fet les ampolles de Freixenet i Codorniu mai m'han despertat cap interès. Ni tan sols les faria servir per disparar el seu líquid en un podi de Fórmula 1, si es donés el cas improbable que guanyés una cursa.
Suposo que deu ser impossible treballar un acord entre tots els pagesos per no vendre un sol quilo de raïm per sota d'un preu raonable. El gran secret del mercat -del concepte- és que sempre hi ha
qui es carrega l'acord. El mercat funciona amb el combustible més eficient de la humanitat: la cobdícia.

DIumenge
barcos i barques
Cada estiu tinc la temptació de compra-me una barqueta d'ocasió a can Garriga de Llançà o en alguna nàutica que tingui alguna andròmina assequible a la meva butxaca. Com que mai he estat massa impulsiu, estic condemnat a morir sense ser propietari d'un bot perquè em passo els dies de l'estiu pensant i sempre arribo a les mateixes conclusions: com a molt passo tres setmanes al poble i la meitat dels dies segur que bufa tramuntana, altres potser fa mala mar, uns dies segur que no en tindré ganes... I els dies que surti, què faré? Aniré a apilonar-me amb més barques a la platja de les Freses o a Garbet? Sovint, com avui, Garbet sembla una immensa fira d'ocasió de vaixells. Entre llanxa i llanxa no hi ha ni mig metre d'espai. Fins al punt que poden fer partides de cartes damunt de vàries llanxes, passar-se la sal o compartir glaçonera.

DIlluns
fronteres reals
Dylan Jones, el mític editor de CQ Magazine que va contractar a Boris Johnson com a crític de cotxes de luxe però que se'l perdona perquè també va contractar Tom Wolfe, ha passat uns dies a Banyuls de la Marenda i ha fet algunes fotografies amb charme al coll de Banyuls, precisament amb el nou Bentley Continental GT descapotable i amb una senyora atractiva vestida de lila i amb un barret borsalino. Això abans d'anar a veure a a Jimmy Webb (Wichita Lineman) a Oyster Bay i a Elton John a la seva casa de Niça.
Banyuls per a mi sempre ha estat la frontera real de dos conceptes quasi antagònics de model turístic a banda i banda del coll dels Belitres (la frontera). Ba­nyuls sempre ha exhalat un aire tranquil, ordenat, silenciós i pausat (fins i tot si el vols creuar en cotxe perquè a l'estiu pots trigar una hora), mentre que a l'altra banda, amb el mateix blau, la mateixa orografia i la mateixa tramuntana, domina el caos urbanístic, la gent sorollosa i l'oli fregit.

DImarts
un mar d'impúdics
Et trobes en una cala i, de sobte, apareix un vaixell carregat de turistes torrats que comencen a intentar fer esquí aquàtic i surf -cauen cada dos metres- i a ballar amb un equip de música més potent que moltes discoteques. Quan et passa això, l'única opció és marxar perquè les policies municipals no reaccionen. La platja i el mar sempre ha estat un espai de convivència consistent a tolerar comportaments i costums diferents. Ara, però, s'ha convertit en una selva on regnen els més impúdics.

DImecres
busos a girona
La decisió de l'Ajuntament de Girona de desterrar els busos a una distància raonable del Barri Vell és de les primeres decisions estratègiques que veig prendre a aquest govern. D'altra banda encertada, al meu modest entendre. La ciutat ha desenvolupat el negoci turístic però s'ha oblidat de protegir-se dels efectes selvàtics que pot arribar a tenir el turisme i que ja ha acabat corcant ciutats senceres que no tenen ja ni cap interès ni cap identitat. És fonamental que una ciutat sigui per als seus ciutadans. Des de fa uns anys, Girona es troba en una perillosa cruïlla.

DIjous
jutges i tertulians
Un servidor pot dir que l'afer de l'abocador de Vacamorta és un escàndol per la seva pèssima gestió des de la Generalitat. A més a més, puc afirmar que fa pudor i no precisament d'escombraries. Però uns jutges del TSJC de cap manera poden dir que els «repugna» el retard en la retirada de les deixalles. És terriblement perillós que els jutges comencin a opinar en les seves sentències. Qui carai s'han pensat que són! Només són jutges i, per tant, servidors públics i no tertulians punkis. Sentències i no opinions.

DIvendres
indepes empestats
El govern d'Aragó havia nomenat, a proposta de Podem, el figuerenc Bruno Pérez director general d'Administració Electrònica i Societat de la Informació. 24 hores després l'ha cessat. Just després que un tuit d'un Ciudadanos hagi denunciat que Pérez va organitzar el 2017 una encesa massiva d'espelmes que formaven una estelada, just abans del referèndum de l'1 d'octubre. Cacera de bruixes.
Si la ideologia, més que les capacitats tècniques, és motiu de persecució i d'empestament, no veig remei en el greu conflicte que ens ocupa. Sobretot quan en Bruno, que estudiava al Narcís Monturiol, ja era molt popular a la Figueres dels anys vuitanta, quan érem joves, pel seu domini descomunal i coneixements estratosfèrics d'una informàtica que, en aquell moment, la majoria de nosaltres només coneixíem per la ciència-ficció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook