01 de setembre de 2019
01.09.2019

Un món perdut

01.09.2019 | 06:00

Arran de la crisi de 2009 vaig escriure aquí, i al llibre La crisi des de la trinxera, que la crisi de les subprime i les immobiliàries era deguda a l'arribada estrepitosa de l'economia xinesa al món. La meva hipòtesi era que l'economia xinesa havia arribat al món global sense cap fre ni control, resultant una transferència de riquesa d'occident cap a orient. Avui, deu anys més tard d'aquella anàlisi, em reafirmo en la idea. El món occidental ha perdut riquesa a favor de la Xina i no sap resoldre la situació. Donald Trump ha estat el primer a denunciar la disfunció i ha actuat com ho sap fer ell: amb trompades a tort i a dret.
Una vegada hem reconegut que el problema de l'economia del món és que hi ha una asimetria a favor de Xina, cal actuar per compensar això. En primer lloc cal un nou pacte per resoldre el canvi de divises, el mecanisme com fluctuen, evitant fer trampes que afavoreixin certs països contra altres. Un pacte com el de Bretton Woods a l'any 1945, que va portar el major creixement de l'economia mundial fins l'any 1975, any en què Estats Units el va trencar per poder pagar les despeses de la guerra de Vietnam. Amb les regles del joc renovades, caldrà acceptar que el món occidental ha perdut riquesa, per la qual cosa ha de revisar els estàndards amb els quals viu i rebaixar-los. Finalment li tocarà acceptar que la riquesa es crea via augment de la productivitat, treballant amb més intel·ligència, organització, innovació i actitud.
Enlloc de fer tot això, el que l'economia mundial ha fet és copiar les males arts de l'economia nord-americana, fer anar la màquina de fer bitllets, inflar les economies de deute. És com aquell esportista que té una lesió muscular i, en lloc de deixar que es cicatritzi, continua com si res a base d'antiinflamatoris i calmants. Ell pot anar fent, però el mal hi és, amb el risc que es faci cada vegada més gran. L'economia d'Estats Units va camí de tenir un dèficit del 4,4% i assolir en 10 anys un deute del 130% del PIB. El drama és que aquest camí també és el que segueixen l'economia europea i la xinesa.
En aquest final d'agost els tres grans blocs mundials tenen les seves economies entrant en recessió. Hi ha un índex ràpid que mesura l'evolució d'una economia que es diu PMI (Purchasing Managers Index); mesura les compres que fan les empreses en un mes determinat i té bona correlació amb el que fa el PIB. La mesura té nivell zero a un valor 50: per sobre l'economia creix i per sota decreix. L'índex flash PMI de EEUU per a la manufactura a l'agost és de 49,9 en comparació amb el 50,5 de juliol, el Caixin PMI de Xina ha caigut a 49,7 venint de 49,9 el juliol, i el PMI d'Europa està a 47,8, influenciat per Alemanya, que té l'índex a 43,6. Tota l'economia mundial s'està alentint i està mostrant clarament el que li passa: té massa de tot. Té massa fàbriques, massa productes, massa diners. I les solucions que els economistes preveuen van en la mateixa direcció, més diners per al sistema, cosa que condueix a fer malifetes, com bombolles especulatives.
A tot aquest panorama hi hem d'afegir les conseqüències de les noves polítiques pel canvi climàtic, amb canvis d'usos i menys consum de productes. Sembla que es prepari la crisi perfecta: no vols caldo, doncs dues tasses.
És possible que el nus sigui massa gran perquè el puguin resoldre els economistes i que estiguem davant un canvi de model de forma radical, és a dir, a la fi de l'economia capitalista de mercat tal com la coneixem. El nou acord de Bretton Woods crec que vindrà propiciat pels mateixos governadors dels bancs centrals, impotents a fer anar més la màquina de fer bitllets sense que el seu balanç entri en fallida. Però qui dirà a la gent que ha de viure només amb el que és imprescindible? He llegit aquests dies que la millor política contra el canvi climàtic seria el racionament, com el que hi va haver després de la Guerra Mundial. Era una provocació, evidentment, però indica per on poden venir les coses en el futur. Fins i tot els liberals més escèptics admeten que l'economia del futur anirà a dues velocitats, una de les quals serà basada en una renda bàsica universal. El racionament (metafòric) no està gaire lluny, veritat?
Ens trobem a les portes d'un canvi de model de l'economia i potser de la política. Les imatges que veiem cada dia d'un món atabalat ens diuen que el concepte de democràcia, tal com l'entenem nosaltres, està en qüestiónament per molts poders, començant per l'espanyol i acabant pel xinès, tot passant per Anglaterra. Els poders dels estats no saben fer altra cosa que aplicar repressió davant el descontentament de la gent i són incapaços de trobar noves vies en la organització econòmica i social que ens tregui del forat on ens hem ficat.
Si la solució és admetre que som menys rics, cal posar la direcció cap a les noves formes de consum amb menys carn, a les noves ciutats més denses, als nous habitatges passius, als nous sistemes de transport públic, a les noves formes d'autoconsum... en definitiva, a la nova economia amb menys recursos, més adaptada a la situació de les economies mundials. Prosseguir amb les solucions que hem anat fent sempre condueix a fer el problema més gran. La nova economia és disruptiva i per això cal mirar les coses de forma diferent. En vaig dir l'economia de l'abundància frugal i ara en podríem dir l'economia del canvi climàtic.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook