Al pati de cals meus avis, tot just enfilar les escales d'entrada, s'hi alçava un pi formidable, sorgit d'algun conte o d'alguna llegenda. Devia ser centenari, perquè tenia les branques com soques, i la soca, imponent. «Sempre l'he vist igual», deia el meu avi, com si volgués atribuir-li un bri d'eternitat, una presència indiscutible. Amb els anys i les lectures, vaig entendre per què els poetes utilitzaven tan sovint els arbres com a metàfores o símbols: la seva grandària, la seva força i resistència, la majestuositat, la longevitat eren sempre superiors a la humana. Aquell pi, que ara han talat per fer-hi habitatges, s'estenia arreu, aeri i frondós, com si volgués aixoplugar i ombrejar aquella caseta perduda enmig d'un bosc, amb una terrassa des d'on només es podia contemplar la mar.

Quan era petit, tot al volant del pi, hi trobava pinyes rosegades i llavors mirava enlaire, fins que em feia mal el coll, per intentar descobrir els esquirols que hi niaven. Sempre els veia primer la cua, com un estel fugaç que deixa un ròssec, i després els seguia de branca en branca, com el trapezista al circ. Era una visió fugaç, d'una elegància torbadora, per això em seduïa tant, com un do efímer, ocasional, que cada vegada em permetia retenir i revelar un nou detall: el salt prodigiós, les orelles alçades i punxegudes com les d'un follet, aquelles urpes com garfis, el cap de conill en una còrpora de mustela, el morro inquiet i els bigotis vibràtils, els ulls vivíssims, sortints, rodons... i, sobretot, aquella cua, exuberant, pletòrica, com un altre cos dins del mateix cos. Els anys i les lectures em van fer de nou un regal: la paraula «esquirol» deriva del llatí vulgar scuriolus, que al seu torn prové del terme grec skíourus, que significa «el qui es fa ombra amb la cua». Magnífic! Preciós!

Un dia, però, vam anar a visitar uns parents llunyans que, de tan llunyans, no vèiem gairebé mai. Ens van rebre amb unes efusions un xic exagerades i ens van fer seure en una sala, atapeïda i gèlida, que semblava un museu. Tot feia flaire de resclosit, fins i tot les galetes que ens van portar en una safata. Els adults parlaven i parlaven i jo, avorrit, em vaig començar a passejar per l'estança. En un racó ombrívol, alguna cosa em va cridar l'atenció: era un esquirol dissecat. Aquell cos rígid, en una postura inversemblant, aquells ulls de vidre, la cua pansida amb el pelatge opac, aquella mort dissimulada i maldestra, em van provocar una pena infinita, desoladora, que no han apaivagat ni els anys ni les lectures.