REMATANT L'ESTIU

Aquest estiu es pot considerar una mica estrany. Sembla que ha sortit de la normalitat. Pics de calor d'una importància notòria. El termòmetre ha assolit cotes impròpies d'aquestes contrades. A la nostra ciutat superar els quaranta graus és quelcom extraordinari. A aquelles jornades tan caloroses succeïren uns dies de temperatures molt suaus, coincidint precisament en les setmanes de plena canícula. Pluges ­torrencials mal repartides. Una sèrie d'anomalies que ens obliguen a acceptar la realitat del tan anunciat canvi climàtic. Un canvi climàtic en la realitat del qual ens costava de creure a molts.

També s'han produït uns fenòmens propis d'aquests darrers anys i que ja es van convertint en habituals: les cues de cotxes en determinades carreteres. Els accidents amb víctimes mortals, o amb lesions que afecten de per vida els qui les han sofert. Les protestes laborals, amb vagues que paralitzen durant hores la circulació de trens o d'avions, deixant estacions i aeroports plens de viatgers que han vist retardat o frustrat el viatge que tenien previst. Aglomeracions d'estiuejants o de turistes que fan incòmoda la vida de pobles i ciutats. Massificació de banyistes en determinades platges. La consuetudinària i trista estadística de persones ofegades en les aigües del mar o de la piscina.

Els més vells podem recordar uns estius molt diferents dels de l'actualitat. Quan molta gent no feia mai vacances. Quan l'estiueig al mar o a la muntanya era cosa de privilegiats. Com la majoria de les poblacions de la Costa Brava rebien un nombre molt moderat d'estiuejants. Quan les belleses naturals de la nostra costa encara no havien estat profanades per l'ambició d'empreses que han construït sense miraments i sense el més mínim respecte a aquest do natural que era identitari d'aquest entranyable país.

Un adagi que en aquell temps es repetia sovint deia que a l'estiu tota cuca viu. I és que la major part de la població patia molt els hiverns. Es passava molta fred i era natural que s'esperés l'arribada de l'estiu com un alliberament. S'ha dit i repetit que en temps passats els hiverns eren més freds que no són actualment. Pot ser que això sigui real o que no ho sigui. Sempre s'han donat hiverns més freds que d'altres. A la nostra ciutat hem viscut molts hiverns sense que es produís una nevada. I fa pocs anys vàrem veure nevar un dia del mes de març, quan faltava poc per entrar la primavera. El que sí és ben notori i comprovable és que ara tenim més mitjans per defensar-nos de la fred. La calefacció està a l'abast de moltes més persones, com també una alimentació molt més confortable. Un vestuari més pràctic i més efectiu. El cotxe facilita molts desplaçaments que abans s'havien de fer caminant.

En una ocasió comentàvem aquest tema de la fred d'abans amb dos senyors que gaudien d'una posició econòmica molt respectable. I jo els deia que antigament en les cases dels pobres es passava molta fred, i ells respongueren unànimement: «I en les dels rics també». Existien cases senyorials, amb mobiliari de luxe, amb estores i cortinatges; però per escalfar-se només disposaven d'un braser; braser que podia ser molt artístic, però amb un rendiment molt limitat. Els pisos de nivell mitjà o baix tenien un braseret en el menjador. Braser que, a l'hora d'anar a dormir, el posaven uns moments en el llit per escalfar els llençols. Per moltes persones el llit era el refugi dels dies d'hivern. Amb els llençols temperats i el complement de dos o tres mantes i un bon edredó, podien fer oblidar el fred ambiental. Però no es podia pas passar tot el dia al llit, fora el cas d'estar malalt. I fatalment arribava l'hora que marcava el despertador. I allò era el patir i el petar de dents. En haver passat un llarg hivern en aquestes condicions era natural que s'esperés amb candeletes l'arribada de l'estiu.

Tot i que a l'estiu feia molta calor i que les mosques i mosquits donaven un bon turment, si es recordava la cruesa de l'hivern, ja tot es trobava més suportable.

Actualment sembla que els estius són més calorosos que no eren antigament. Almenys hi ha més gent que fuig tant com pot de la ciutat; alguns per a un o més mesos, altres per a unes setmanes, o com a mínim per a uns caps de setmana. Però es dona el cas curiós que, mentre els gironins ens volem alliberar de la calor de la ciutat, hi ha un bon contingent de turistes que omplen carrers i places, especialment del Barri Vell.

Jo no sé si els estius d'ara són més o menys calorosos que els d'antany. Però sí que hi ha uns condicionants que fan que augmenti la sensació de calor. L'intens trànsit motoritzat hi pot influir molt, i de fet ho fa. També les instal·lacions d'aire condicionat de certs establiments. Especialment en els barris més comercials, en passar per davant de determinats locals, notem que en surt una bravada calenta que resulta extraordinàriament molesta i fins i tot podem suposar que força insana.

També pot influir a fer que ens sentim més incòmodes a l'estiu el fet que ens haguem defensat més bé de les inclemències hivernals. En aquest nostre món tot és relatiu, de manera que quan l'hivern era temible pel fet de no disposar de mitjans per combatre la fred, ara que ens defensem millor de la fred que pugui fer a l'hivern, notem més les molèsties de la calor estiuenca. I ara ja, en lloc de dir que a l'estiu tota cuca viu, els dies d'estiu que podem, fugim de la ciutat per anar a la platja o a la muntanya. I quan haurem rematat aquest estiu, entrarem a la tardor, que al meu entendre és la millor època de l'any per viure a Girona.