Dones una roda a un humà i es comporta com si acabés d'inventar-la. Abans que facilitat de moviment, la roda dona superioritat. La mida importa. El conductor d'un esportiu de rodes amples només respecta el camioner de tres eixos; el del 4x4 menysprea el del turisme familiar, aquest, el ciclista, i aquest, el vianant. Les rodes més petites són les dels patins, però calcen més alt i més ràpid que unes sabatilles.
Vinc de freqüentar un amplíssim passeig a la vora del mar del Nord en el qual coincidien totes les possibilitats de ser atropellat per rodes a tracció elèctrica o humana (animal, en més d'un cas). Bicicleta, tàndem, carro de pedals, kart de nens, patinets elèctrics... El passeig era una carrera d'obstacles i el vianant, un blanc mòbil al qual passar fregant. Excitant.
L'exemplar perfecte d'aquesta competició encoberta era el patinador elèctric: estatuari en la seva rigidesa, abstret en la seva actitud, amb cames d'art egipci en la seva postura, era la imatge viva de la llibertat individual del segle XXI: neotecnològic, ecològic, exhibicionista i amfibi en una societat de circulació líquida entre la calçada i la vorera, manera vianant o manera vehicle en els passos de zebra. «Jo controlo».
Els patinadors elèctrics, que no gasten sola, no fan soroll i no treuen fum, que esquiven, atallen i retallen amb l'ètica ultraliberal dels missatgers (riders), circulen, més que res, per uns llimbs legals que aviat esdevindran cel o infern perquè l'Estat els obligarà a tenir matrícula, assegurança, casc, llums, velocitat màxima, normes de la circulació i, si arriben a consolidar-se com a vehicle, ITV, vinyeta municipal, plaça d'aparcament. Pere Navarro, arquebisbe de la circulació, té una nova tribu salvatge per catequitzar. Ell controla.
