L any 2011 hi va haver un sotrac en el món de la ciència política. En Dani Rodrik, economista turc i professor a la Universitat de Harvard i d'altres prestigioses institucions, va publicar el llibre La paradoxa de la globalització, on descriu l'anomenat trilema polític de l'economia mundial. És un problema al qual s'enfronten tots els estats moderns com a conseqüència de la globalització econòmica. Segons aquesta teoria, en els estats actuals existeixen tres forces que no són compatibles entre si: l'estat nació sobirà, la democràcia i la globalització econòmica. Dit clarament, incorporar-se a la globalització implica restriccions a la sobirania dels estats o a la democràcia, i en Rodrik arribà a la conclusió que només són compatibles dues a dues, mai les tres juntes. Quan els estats es globalitzen, automàticament es generen costos socials difícilment admissibles des de la perspectiva democràtica: per exemple, reduir la producció dels productes que s'importen i, per tant, dels corresponents llocs de treball. Els governants també poden triar ser totalment democràtics dins de l'estat nacional i reduir la globalització de l'economia. D'aquesta manera, s'eviten els costos socials que exigeix la competència global i es pot ajudar a guanyar eleccions, com s'ha vist en el cas Trump i el Brexit. La tercera combinació seria globalitzar la democràcia i renunciar a una part de la sobirania nacional, situació que ja es dona a la Unió Europea actual, ja que els estats transfereixen decisions a la Unió Europea. En aquest sentit, la proposta del Brexit és clara: no acceptar els acords de la Unió Europea en nom de ser més sobirans. És a dir, sempre segons Rodrik l'estat nació només pot integrar-se plenament en una economia mundial globalitzada si s'afebleix la seva democràcia interna i renuncia parcialment a la seva sobirania.
Quan tots estàvem esparverats en veure que la globalització (de la qual sembla que no podem passar) reduïa la nostra democràcia i la nostra sobirania (i de pas els llocs de treball), vet aquí que el món globalitzat ha de resoldre el repte de ser sostenibles abans que el canvi climàtic, la contaminació i l'esgotament dels recursos ens portin a una previsible i temuda desfeta del model socioeconòmic que tenim actualment. Efectivament la globalització obliga a afrontar contradiccions quan es vol ser sostenible en els àmbits local, nacional i global, i fa que el trilema de Rodrik es converteixi en un quatrilema. Per exemple, les negociacions globals sobre el canvi climàtic es troben amb algunes contradiccions que no sempre es fan públiques, ja que es consideren políticament incorrectes donat que els compromisos de les polítiques ambientals planetàries van en contra dels interessos i compromisos nacionals reals de cada país. Les idees i creences que hi ha darrere del desenvolupament continu que genera el canvi climàtic estan profundament arrelades i dificulten els canvis en les ideologies polítiques, ja sigui des dels plantejaments de l'esquerra com de la dreta tradicionals, i ens trobem, doncs, en dificultats per determinar polítiques sustentables i especialment aturar el canvi climàtic. Malauradament, les evidències científiques no són suficients per promoure els canvis necessaris, donat que les ideologies predominants les fan difícilment acceptables. Tot plegat ens porta a tensions entre la globalització econòmica i financera, la sobirania de les nacions estat, la democràcia i la conservació del valors naturals que encara tenim. I per més inri, descobrir aquestes contradiccions és políticament incorrecte en molts àmbits.
Els punts examinats breument més amunt mostren algunes característiques de les contradiccions de les negociacions ambientals en l'àmbit mundial i de les condicions imposades pel desenvolupament. Una agenda estricta per abordar el canvi climàtic hauria d'incloure mesures com la moratòria en l'exploració i extracció de petroli i gas, amb la finalitat de mantenir els nivells d'emissions dins dels límits de les emissions de carboni. Però això genera immediatament col·lisions quan els països exportadors de petroli invoquen la seva sobirania per continuar les seves exportacions. O si parlem dels països industrialitzats (com ara nosaltres), ningú vol renunciar al seu estil de vida d'alt consum, rebutjant les restriccions a la importació de combustibles fòssils, per no parlar de la reducció del consum d'aigua i electricitat. Sens dubte, s'han identificat aquests tipus de contradiccions des de fa molt temps i algunes d'elles són objecte d'intensa discussió, com és el cas de les restriccions que la globalització econòmica imposa a la democràcia. Quan es negocia internacionalment, especialment en el cas del canvi climàtic, tots els països voldríem que sobirania, democràcia, globalització i sostenibilitat puguin aconseguir-se al mateix temps, però ara com ara no sembla possible. Les idees centrals del desenvolupament contemporani van proporcionar l'estructura de creences i sentiments que donen suport a objectius com el creixement econòmic continuat, el benestar material i la democràcia, però també la idea que tots ells són complementaris i poden aconseguir-se al mateix temps. Aquestes creences amaguen profundes contradiccions i, quan es produeixen, sovint es diu que són el resultat de plans d'acció inadequats. La crítica d'aquestes afirmacions sempre genera resistències i sovint es consideren políticament incorrectes. Per abordar realment el canvi climàtic, és necessari reconèixer la impossibilitat d'aquest quatrilema i l'alternativa és anar més enllà de qualsevol varietat de desenvolupament continuat.
És a dir, ens trobem amb un quatrilema del qual és més difícil sortir-ne que del trilema de Rodrik. No obstant això, les negociacions internacionals es basen en la il·lusió (esperem que aviat convertida en realitat) que ho podrem resoldre. Segurament, el trilema de Rodrik no pot tenir en el món actual una resposta satisfactòria, tancada i completa. Ara bé, hem de dir amb tota la contundència que, si no som sostenibles, la sobirania, la democràcia i l'estat de benestar se n'aniran a can Pistraus. Certament, en el camp de batalla polític actual, cal trobar un equilibri intel·ligent entre la prioritària sostenibilitat, la integració econòmica, la democràcia política i el respecte a la sobirania de les nacions. Ni més ni menys, quin trencaclosques!
