Quan s'acaba l'estiu la tensió política a Catalunya puja molts decibels. S'acosta la diada de l'Onze de Setembre i els independentistes aprofiten per carregar piles per a tot l'any. Però en aquesta ocasió la situació és diferent. El jutge Manuel Marchena en qualsevol moment donarà a conèixer la sentència dels fets succeïts a casa nostra els mesos de setembre i octubre del 2017. Els jutges consideren que hi va haver violència, mentre que la Fiscalia parla de rebel·lió. Veurem què passa al llarg dels propers dies, però les penes podrien anar entre els 8 i els 15 anys de presó, segons el grau d'implicació dels acusats.
Amb aquest panorama no cal dir que les associacions secessionistes cridaran a la mobilització d'una societat dividida, però que veu amb preocupació el futur més immediat. Mentrestant, les dues formacions majoritàries sembla que no van massa coordinades. Els seguidors de Puigdemont parlen de desobediència i els d'ERC són més partidaris d'explorar vies de diàleg. El mateix Rufián avui a les corts espanyoles és molt més comprensiu que al llarg de la legislatura anterior, que més d'una vegada semblava més un hooligan que no pas un diputat.
Al llarg d'aquests darrers dies, Quim Torra -per cert, no se sap ben bé quina és la seva funció política- es dedica a escalfar l'ambient. Ha parlat de tornar a investir Carles Puigdemont, la qual cosa no agrada als republicans, i d'anar cap a una «confrontació democràtica». Seria bo saber què vol dir exactament això, perquè aquesta expressió pot portar a una confusió de grans dimensions. I això d'una nova investidura del noi d'Amer sembla un autèntic acudit. Però ja se sap que Torra és el masover i obeeix les ordres que arriben des de Waterloo. Però compte, que una vegada es conegui la sentència, es reactivarà l'euroordre i possiblement l'expresident hagi d'abandonar Bèlgica, la qual cosa pot comportar més dificultats per a la causa independentista.
ERC sembla partidària de la convocatòria electoral com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem. Podria ser una sortida lògica a l'atzucac actual, perquè el Govern no governa i el Parlament de Catalunya pràcticament està de vacances permanents, quelcom insòlit en els temps que corren.
Cada vegada que s'albiren eleccions ERC se les promet molt felices, però al final perd. A les darreres catalanes ho tenia tot a favor i en una campanya pèssima i en una jugada magistral de Puigdemont van tornar a ser superats pels de JxCat. Ara al davant tornen a gaudir d'una altra possibilitat, però els manca un lideratge clar. La pugna entre Torrent i Aragonès sembla que es resoldrà a favor del maresmenc, que també als darrers temps ha marcat diferències envers un Torra que té tots els números per anar-se'n cap a casa. Això sí, amb un sou de molts zeros.
No es pot descartar del tot que Carles Puigdemont torni a ser el cap de cartell de JxCat, però serà difícil. El PP, Ciutadans i Vox aniran a la jugular del PSOE si l'expresident els torna a prendre el pèl com ha fet en un munt d'ocasions. I Pedro Sánchez ara no en deixarà passar ni una.
Tot aquest embolic que viurem ben aviat pot agafar Madrid amb un Govern en funcions, la qual cosa pot enterbolir encara més la situació. El tripartit de dretes no estalviarà esforços per tal de tensar la corda i posar el PSOE contra la paret. I amb un Podem afeblit els socialistes no tindran companys de viatge. A Espanya, si no hi ha govern, tindrem eleccions al novembre. I el resultat pot dependre del tot de segons què passi a Catalunya i com s'administri la crisi que és a les portes. Ni el PSOE ni les formacions independentistes ho tindran fàcil, i menys quan es troba a faltar algun líder capaç de posar seny a un enfrontament del qual s'engreixen el PP, Ciutadans i Vox. Arriba l'hora de la veritat.
