El quinzè aniversari de la mort de Joan Oró (1923-2004), que tingué lloc ahir, dia 2 de setembre, ens convida a parlar d'aquest bioquímic lleidatà, catedràtic de la Universitat de Houston i investigador de la NASA, els estudis del qual contribuïren, de manera important, a posar llum a l'origen de la vida al nostre planeta.

Descobrí la síntesi de l'adenina a partir de l'àcid cianhídric. En tots els anys d'estada a la NASA, formà part dels comitès executius de la majoria de projectes, cosa que li permeté viure en directe l'arribada de l'home a la Lluna i l'exploració del planeta Mart.

De petit, al forn de pa familiar, mentre es coïa el pa, es delia per sortir a l'exterior i mirar els estels. No resulta estrany, doncs, que aviat se li despertés la passió per saber com i quan es formà la Terra primitiva i quines lleis actuaren perquè fos així. «Necessitava saber què hi fem les persones aquí, per què la terra és com és, per què els humans som com som». I se n'anà als EUA, on els seus treballs donaren abundants fruits i ajudaren a respondre moltes preguntes que, fins al moment, duien uns interrogants molt gruixuts.

Joan Oró fou, doncs, un científic d'un gran prestigi. En aquest escrit, però, volem posar en valor, de manera especial, la seva humanitat. El 20 de maig del 2000 impartí una conferència a Girona. La seva sessió ens transmeté, als assistents, que la vida és un procés fascinant. En resposta a una pregunta, afirmà que, davant de la immensitat de l'univers, tenia la sensació de ser una gota d'aigua en l'oceà i que sentia una gran humilitat. Anys més tard tinguí ocasió de parlar-ne amb la seva vídua, Antonieta Vilajoliu, que em digué: «La seva humanitat i senzillesa, la seva honestedat i el seu bon tarannà eren les coses que m'agradaven més d'ell».

El 20 de juliol del 1969 Neil Amstrong es convertí en la primera persona humana que trepitjava la Lluna. A Serra d'Or sortí publicat un article de Maur M. Boix, un fragment del qual s'escau de reproduir perquè ens condueix a Oró: «Assolir la lluna és molt, a escala terrenal. Però és ben poc, pràcticament res, en la immensitat dels espais infinits. Ací rau humanament el millor motiu d'eufòria: l'home no pot deixar de treballar per fer-se sempre més gran, però la seva major grandesa consisteix a saber adonar-se de com és de petit. La humilitat, la lleialtat, és a través de tot la seva victòria».

L'estrella del Dr. Oró continua fent molta llum, com a científic i com a persona.