Quan el 15 de juliol el Rei de França va preguntar al duc de Rochefoucauld si allò que estava passant era una revolta, aquest li va respondre: «Majestat, l'he d'informar que, lamentablement, això no és una revolta, és una revolució».
I com escriu Éric Vuillard, durant el període que precedeix la revolució s'assisteix a tot un seguit de maniobres ben curioses amb els diners de l'Estat. El deute públic no para de créixer, el poble passa gana, s'especula en borsa... França entra gairebé en fallida.
Dins els vells i nous llibres sobre la Revolució Francesa, ens ha arribat un nou text de referència, el 14 de juliol d'Éric Vuillard (2016), una obra coral protagonitzada pel poble menut, per la gent de baix de les àrees més populars de París, on es faran famosos, pel seu impuls revolucionari, les seccions dels comitès de barri liderades pels « enragés sans culotte», barreja de petits artesans, treballadors diversos i obrers pobres. No podem parlar encara de proletaris, atès que encara no hi havia grans fàbriques on els treballadors poguessin forjar la consciència social de classe. Ens trobem en una època en què tampoc hi ha sindicats, ni partits polítics ni socialistes, ni comunistes, i l'idea anarquista encara és molt incipient.
En aquell moment, els únics que tenien consciència de classe eren alguns nobles i aristòcrates reciclats que aspiraven a ser burgesos i futurs capitalistes. Tots plegats fan servir els sectors populars com a forces de xoc: els monàrquics, els camperols i els burgesos.
14 de juliol és una novel·la èpica que ens parla de què va passar els mesos anteriors a les 24 hores decisives que varen culminar aquell 14 de juliol de 1789 a París amb la presa de la Bastilla per la multitud enfervorida.
El llibre és narrat com si fos un telefilm o un documental amb el retrat de dotzenes de personatges reals de diferents classes socials parisenques. Per escriure aquest llibre, Vuillard ha llegit una infinitat de documents, cartes, memòries, llibres i ha consultat també molts gravats de l'època.
L'inici de la novel·la i de la Revolució Francesa és el 23 d'abril de 1789, quan el propietari J. B. Reivillon, fabricant dels papers reials, s'adreça a l'assamblea electoral del seu districte i demana una rebaixa de salaris per als seus més de 300 treballadors. Mentre passa això, el poble passa gana i el preu del blat s'ha disparat. Els preus dels productes més essencials estan fora de l'abast del poble senzill, la fam feia estralls per tot el país.
La gent es moria pels carrers, mentrestant la convocatòria dels «Estats Generals», una important institució de l' ancient régime, s'anava ajornant una i altra vegada. La gent es manifestava contínuament pels carrers i places, les famílies havien de mobilitzar tots els seus membres per anar a pidolar i mendicar alguna almoina perquè els permetés poder subsistir un dia més. Els combois de gra eren assaltats... Dels 600.000 habitants que aleshores tenia París, es calcula que més de 80.000 estaven en la més absoluta misèria.
El 27 i 28 d'abril una multitud d'aturats amb els obrers de Monsieur Reivillon van enfurismats al seu palau cridant: «Mort als rics!» i «volem el pa i dos sous!». Vuillard considera el 28 d'abril com la data que va començar la Revolució.
La cosa es va anar escalfant i el palau de Reivillon va ser assaltat i saquejat. Milers de ciutadans enfurismats desfermen la seva ira i aprofiten també per fer saca.
Mentre s'està produint el saqueig, arriben els guàrdies i els soldats. La cavalleria avança sobre la multitud i es produeix la temuda càrrega que va tenir un resultat de no menys de 300 morts i innombrables ferits. Les cròniques de l'època també parlen que hi va haver alguns penjats.
L'Estat va detenir els que varen considerar que eren els instigadors de la protesta, els varen marcar amb ferro roent i els varen enviar a galeres. No hi ha dubte que aquest va ser un dels episodis més sagnants de la Revolució.
I prosseguint amb la història, finalment el 4 de maig els Estats Generals es varen reunir, un miler llarg d'electes i unes hores més tard, i els tres estats (noblesa, clergat i poble) varen proclamar Assembla Nacional. Aquest fet va tenir una gran contestació, sobretot per part del Rei però també per part d'un ampli sector de la noblesa. Malgrat tot, finalment la situació va evolucionar cap a una nova assemblea nacional popular constituent.
El poble es revela i París comença a organitzar-se ocupant primer els carrers principals, després barris sencers, etc. Els burgesos comencen a preparar un cos armat que serà germen de la futura milícia i, d'una altra banda, els parisencs de les classes populars també recerquen armes... i mentre tot això passa, continua la fam, els morts pels carrers, que es comencen a omplir també de tropes armades que patrullen arreu, aixequen barricades i un cop més la multitud enardida es posa en marxa, aquest cop cap a la Bastilla. El 14 de juliol alguns autors parlen de prop de 200.000 persones al carrer, un autèntic tsunami que no té aturador.
I a continuació, en el capítol intitulat «La multitud», Vuillard, com un nou Goya, ens descriu de forma sintètica la cara, ofici... el present i el futur de centenars de parisencs de les més oposades classes socials. Tot amb una passió, desig o bogeria col·lectiva. Hi ha un consens general a la societat, cal conquerir i destruir la Bastilla com a símbol del poder i la opressió reial.
La multitud va creixent a cada moment, cada cop és més densa i, com que en aquest article no venim ni a fer crítica literària, ni propaganda d'aquesta excel·lent novel·la, crònica, document històric del cèlebre 14 de juliol, només finalitzarem recordant que la presa de la Bastilla és el símbol de l'èxit del poble francès en el principi i final de la revolució burgesa enfront de la societat feudal, i els pobres de tot Europa i el món encara ara ens inspirem en els seus ideals per seguir la lluita per fer reals i universals les seves utopies i els seus principis de Liberté, Egalité i Fraternité i socialisme planetari universal.
