Cartes

Jordi Nierga Solà Porqueres

A vegades les coses més simples són les que costen més de dur a terme per part de les administracions públiques. Soc usuari del transport públic de la TEISA des de fa més de 10 anys. Pujo a la parada de les Xocolates Torras al límit dels termes municipals de Cornellà del Terri i Porqueres, però dintre ja del primer. Puc certificar que durant aquests més de 10 anys cap administració pública (ajuntaments de Cornellà i Porqueres; Consell Comarcal del Pla de l'Estany i Generalitat de Catalunya, titular de la carretera C-66) s'ha pres la molèstia de posar-hi una trista marquesina, encara que sigui petita, on les persones que esperen el bus puguin asseure's. És un lloc inclement quan plou o quan fa molta calor, com ha passat aquest estiu. A vegades les necessitats dels ciutadans són simples, concretes, realitzables, si s'hi posa una mica de voluntat, però aquest no ha estat el cas fins ara.

M'agradaria, i parlo en nom també dels usuaris que pugen en aquesta parada, que això canviés. Serà possible? El temps ho dirà.

Vidreres, vergonya entre mar i muntanya

Ricard Font Comas Mèxic

Jo vaig néixer a Vidreres, un poble on se les donen de moderns i independentistes, últimament famós per ser l'únic a la província de Girona que continua celebrant correbous, un esdeveniment bàrbar que qualifiquen de tradició. Quan jo era petit aquest esdeveniment no se celebrava; el regidor de festes es gastava els diners en actes que agradaven a tothom i no implicaven maltractament animal. D'això han passat uns quants anys, però jo tampoc soc del paleolític. Per què consideren tradició un acte que porta menys de trenta anys celebrant-se? A més, l'etiqueta de «tradició» fa pudor, és el que fa servir la dreta més rància a Espanya per justificar la «Fiesta Nacional».

De petit i d'adolescent, quan vivia en aquest poble, vaig sofrir bullying a l'escola. També quan em veien pels carrers m'insultaven i algunes vegades em van arribar a llançar pedres. Com era possible que un nen, home, practiqués patinatge artístic? Això era cosa de nenes. Com era possible que un adolescent, home, estudiés puericultura? Això era cosa de dones. I així es justificava el bullying, a la vista de tots, pares inclosos, molt satisfets de veure els seus fills valents estomacant un altre nen. La paraula màgica era maricón; sense ells saber res de la meva sexualitat ja me n'adjudicaven una. Trenta anys després, aquest lloc entre el mar i la muntanya, habitat també per persones exemplars, pacífiques i assenyades, em continua recordant amb els seus signes de barbàrie el lloc horrible on em va tocar viure de nen.

Canviem la imatge de Vidreres, i siguem exemple d'un poble que sap divertir-se sense maltractar ningú, omplint de suor les pistes de ball, omplint de bonics paisatges la seva memòria i sobretot omplint d'esperança i servint d'exemple a un món cada vegada més egoista i violent.

Quan m'ataques, ataco

Núria Bonet i Malàs Girona

Els bous no fan més que defensar-se quan se'ls acorrala en un lloc que no és el seu i a més a més se'n riuen d'ells.

Sembla ser que en ple segle XXI encara hi ha gent que necessita divertir-se veient com pateixen els animals.

No se'ls acut anar a parcs d'atraccions?

Abolim aquesta trista afició? Realment és de pena.

Dones filòsofes

Salvador Tarradas Gualta

La meva lectura estrella d'aquest estiu ha estat una traducció al francès de Mulierum philosopharum historia (Història de les dones filòsofes), obra de l'escriptor, erudit, filòleg i llatinista Gilles Ménage (1613-1692), fundador de les tertúlies literàries i filosòfiques dels dimecres -conegudes com a Mercurials-, freqüentades per les escriptores de Sévigné, de La Fayette i de Rambouillet, entre d'altres. En aquest valuós llibre, l'autor ens dona notícia històrica d'una llista de seixanta-cinc dones filòsofes, silenciades sistemàticament en totes les històries de la filosofia a les quals vaig tenir accés durant l'època d'estudiant. Per esmentar-ne algunes: la gran Aspàsia -que ensenyà retòrica i filosofia a Pericles i al mateix Sòcrates-; la socràtica Diotima; la meravellosa Antuse; l'odiada Hipàtia; les ignorades dialèctiques Aretea, Nicareta; la cínica Hyparquia; la peripatètica Teodora; l'epicúria Leonce; la pitagoriana Temistòclea; la cèlebre Tímica; i l'emperadriu Julia Domna. Per les seves idees i tarannà polemista, Ménage es va fer enemics com Racine i Molière, que el va ridiculitzar a la comèdia Les femmes savantes.