Amb la tornada a la feina, arriba també allò que els especialistes anomenen la síndrome postvacacional. Quan recuperar la monotonia, trobar-se amb les necessitats del món laboral, tornar a rebre les ordres d'un cap estimat que no ens deixa viure, tot plegat, ens col·loca amb uns símptomes massa semblants a l'estrès: apatia, manca d'energia, defalliment, ansietat. Aquest quadre, se'ns diu que es pot perllongar unes setmanes, però ens adaptem.

El problema el tenim si aquest panorama continua, i no canviem de xip. Llavors entrem en un quadre d'estrès que pot derivar en ansietat, tremolors, fins i tot taquicàrdies i depressió. I què ens recomanen per evitar aquest panorama tan dolorós? Doncs una sèrie de coses lògiques que, curiosament, no solem fer. Primer de tot, adaptar els horaris a la nova situació. Aquí tenim l'estranya dèria de viure en contra de les hores de sol. Així, tenim els programes de tele de màxima audiència, o les hores d'oci i de trobar-nos amb les amistats i la família, a un horaris que a l'endemà, quan et lleves per anar a a la feina, vas mig mort o zombi. I no ens plantegem canviar l'horari. Recomanen també començar a treballar per aquelles parts de la feina que ens agraden i ens omplen més, evidentment, si podem escollir. Entomar les coses amb calma, i adaptar-nos a la situació, el millor que puguem.

Al final, si seguim bloquejats i no sabem com actuar, se'ns diu que ens plantegem si val la pena continuar en aquesta feina. Una afirmació fàcil de dir, però quants de nosaltres podem trencar amb l'entorn laboral i recomençar d'una forma fàcil, i d'una manera desfogada? Molt pocs. El funcionariat, un sector cada vegada més envejat, per exemple, té l'opció de demanar una excedència i tornar passat un temps. Fer un parèntesi i tornar amb més força. Segurament un replantejament general de les coses, deixar de córrer dins la roda de hàmster de la monotonia, seria positiu per tothom. Perquè fa possible tornar a fer allò que t'agrada, o descobrir hobbies i esports que ens omplin la vida de satisfaccions i alegries: recuperar les bones sensacions d'un mateix. El pitjor que pot passar-nos és ser Bill Murray a El día de la marmota, aquí traduïda com Atrapat en el temps, i no tenir la nostra Andie MacDowell per enamorar.