Els professionals sanitaris valen un imperi

Família Roca Mellado | Girona

El passat 20 d'agost van atropellar el nostre fill de 10 anys durant una excursió que vam fer en família. Sovint es parla del que no funciona al nostre país, però a mi m'agradaria dedicar unes línies a tot el personal sanitari, cos de Bombers i Mossos d'Esquadra que van assistir el nostre fill al lloc de l'accident i a tot el personal sa­ni­tari de cures intensives i de planta de l'hospital Josep Trueta, que en tot moment van fer una feina excel·lent, tant en la vessant humana com en la vessant mèdica. Tenim uns professionals sanitaris que valen un imperi. Gràcies, de tot cor.

Santuari dels Àngels: tot un símbol

Jaume Alsina Aulet | Girona

Uff! No sé com explicar-ho perquè s'entengui bé i no molestar ningú i al mateix temps es prengui consciència del que és i el que passa al Santuari dels Àngels, tot un símbol per a Girona i les seves contrades.

Fa més de 25 anys, l'Associació de Gent Gran de Girona, ara Barri Vell-Mercadal, cada dimarts pujàvem al Santuari, més de 25 persones caminant des de diferents punts segons les possibilitats de cadascú, però a les 9 en punt tots érem asseguts a la taula, després de passar per l'església el que ho desitjava, per compartir un esmorzar de germanor. Quina cosa tan maca: companys a la taula, mirades a les illes Medes, ullades al Canigó, vistes al Montseny, cants d'alegria a la sobretaula. Tot era magnífic!

Fa gairebé 2 anys que tot s'ha acabat. Hem hagut de recórrer a l'Estany de Banyoles perquè els dimarts no ens volen als Àngels (dilluns i dimarts, tancat), però nosaltres continuem la tradició de portar per Nadal el pessebre i cantar nadales des del Santuari.

Ja vèiem que la cosa no anava bé; a l'hora d'esmorzar, quan no faltava pa, faltava botifarra o to­nyina o només hi havia cafè de so­bre. Ens va alegrar de veure que l'hotel Peninsular ho regentava, però va durar molt poc. En 4 anys hi he vist 5 entitats diferents com a llogaters. Un bon dia va arribar una família treballadora i de tracte excel·lent i amb moltes ganes de treballar i fer-ho rutllar, però el Bisbat els posava moltes exigències i els privava, en contra seva, d'obrir determinats dies, entre ells el dimarts, dia que tenien com a mínim 25 esmorzars assegurats.

Molestos els caminants per la notificació del tancament dels dilluns i dimarts i no poder continuar l'antiga tradició, vam anar a parlar amb el Sr. Valls, gerent responsable del Patronat Sant Martí, que gestiona els Santuaris del Bisbat. No hi va haver res a fer, es va mantenir amb les seves idees de tancament i aquí tenim el resultat, un Santuari emblemàtic per a Girona i rodalies desacreditat per la mala administració del Patronat i del Bisbat.

Jo no conec el Sr. Ariza, autor dels últims i tristos esdeveniments, però sí que puc assegurar que l'anterior família, que estava al davant del Santuari i que el dimarts de comiat ens va fer magníficament l'esmorzar, en acabar ens va comunicar que per ordre del Bisbat i la gerència del Patronat Sant Martí, el proper dimarts no calia que tornéssim a venir, que ho trobaríem tancat.

Sr. bisbe, no seria bo que entre missa i missa reflexionés sobre com promocionar el Santuari i ajudar aquestes persones amb ganes de treballar per un lloc tan apreciat con és el Santuari del Àngels? Sr. bisbe i Sr. Valls, reflexionin, que alguna cosa falla! Ah, tot el meu suport a la Sra. alcaldessa de Sant Martí Vell.

Alguns camps de concentració

Pere Espinet Coll | Anglès

Acabada la Guerra Civil espa­nyola, l'exèrcit republicà fugí cap a França amb l'esperança de trobar-hi un acolliment digne. Però en trepitjar terra francesa, res del que esperaven va ser realitat: van haver d'escollir entre el camp de concentració d'Argelers o allistar-se a la resistència francesa per combatre contra l'exèrcit d'Adolf Hitler. Cap de les dues opcions de ben segur que a molts de nosaltres no ens hagués agradat d'escollir, com també els que malauradament varen optar per no travessar la frontera.

Els que varen combatre contra l'exèrcit nazi, i agafats com a presoners, foren internats en camps de concentració com els de Mauthausen, Dachau, Ravensbrück, Auswitch. No cal que us digui com malvivien, si d'allò es podia dir viure. Però, creieu-me, els que foren escollits per experimentar amb els seus cossos en hospitals nazis, com el del castell d'Hartlhein, encara van tenir pitjor sort. Diuen que els crits i gemecs de patiment convidaven al suïcidi. La fe i les ganes de viure, a alguns els van servir per sobreviure.

A les platges d'Argelers la vida dels refugiats també va ser molt dura. En ple hivern i sense barracons on dormir, menjar i rentar-se, no es feia sempre el que hom volia: enfrontaments per un rosegó de pa, un got d'aigua o una manta, i tot això sota l'atenta i temuda mirada dels vigilants senegalesos. Les humiliacions i maltractaments els varen patir molts. Calia fer quelcom per pal·liar el malviure; a resultes d'això, es va formar un petit comitè de dignitat, on una de les primeres accions fou dissenyar un xiulet amb una canya per tal de prevenir les accions vandàliques. I així podríem seguir relatant les misèries i els horrors soferts per tantes i tantes persones.

Tot plegat constata el que pot fer la part més fosca de l'ésser humà: ni sentiments ni remordiments de consciència per l'absència del bé i que el poble sempre acaba pagant.

L'horitzó europeu

Jesús Domingo Martínez | Girona

L'horitzó europeu, a hores d'ara, certament, no és favorable. Davant d'ell, els discursos nacionalistes que van adquirint força en les societats europees responen amb un missatge senzill ­carregat d'emocions. Mentrestant, les forces polítiques moderades guarden silenci.

No hauria de ser tan complicat explicar a la ciutadania que ser europeu no suposa trair les lleialtats patriòtiques, que Europa és una societat plural que pot integrar sense renunciar al que és propi, que la xenofòbia i el racisme són contraris a les arrels religioses i culturals d'Europa, que els estrangers no són enemics i que el nacionalisme acaba sempre per imposar-se a la llei i l'ordre. Els grans desafiaments a què s'enfronta la tardor europea requereixen decisions tècniques, però, més encara, exigeixen un discurs polític carregat de fortalesa moral. En cas contrari, com ve succeint els últims dies, seran els «salvinis» de torn els qui acabin guanyant.