05 de setembre de 2019
05.09.2019
Diari de Girona

Fa olor d'ozó

05.09.2019 | 00:40
Fa olor d'ozó

Aquest estiu he sortit a caminar amb calitja molts dies, sobretot a finals d'agost. M'agrada la paraula calitja perquè li atribueixo un sentit moral que no té el terme boira. No em passaria dir que tinc boira per la ment, però sí que m'he despertat amb calitja a l'ànima. De vegades, la calitja interior es barrejava amb l'exterior i intercanviaven materials. Ja a Madrid, aquesta ciutat tan seca, recordo amb nostàlgia aquells passejos en què m'obria pas entre les microscòpiques partícules d'aigua suspeses en l'aire. Separava els llavis i em venien a milers, com un plàncton nutritiu per a les idees que brollaven entre els núvols baixos de primera hora del matí o d'última de la tarda.

La calitja individual resulta excitant: engega el pensament, t'obliga a dubtar de qui ets o on et dirigeixes. La calitja col·lectiva, en canvi, desorienta. Provoca la impressió d'una societat que ha perdut el nord. Així comença setembre, amb un sentiment de pèrdua general que afecta diferents ordres de la vida. En allò econòmic, tot són mals presagis. En allò polític, els nostres líders semblen atrapats en idees fixes impossibles d'emmetxar amb les situacions variables a les quals ens enfrontem. Arriben males notícies d'Alemanya, del Regne Unit, d'Itàlia, per citar només tres països propers. Hi ha calitja a Europa, però no es tracta d'una calitja creativa, d'una calitja que lubrifica la pell i la filosofia.

Si recorro el meu barri, aturant-me en els llocs de costum per intercanviar unes paraules amb els coneguts, percebo un pessimisme latent, un aire de tempesta.

– Hi haurà tempesta –deia la meva mare quan notava una tensió especial entre els germans.

I al cap de poc, en efecte, un flagell de llum, seguit del seu corresponent tro, partia el cel en dos i començava a ploure a bots i barrals. S'olora la tempesta política, la tempesta econòmica, la borrasca social. L'aire fa olor d'ozó. Trobo a faltar la meva calitja particular d'agost, quan jo era l'emissor i el receptor de les marejades de l'ànima, amb onades de set o vuit metres que m'obligaven a replantejar el rumb.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook