L'alliberament de gallines i conills de les granges on vivien sotmesos, atribuït erròniament a col·lectius animalistes, va ser en realitat obra d'escamots llacistes, en considerar que aquests animals reflecteixen l'actitud dels líders catalans. Quan l'expresident i uns quants consellers van fugir com gallines i conills, van establir les bases perquè aquestes i aquests fossin considerats a Catalunya tan sagrats com les vaques a l'Índia, equiparació a què també contribueix el fet que la republiqueta que van declarar fos de vol gallinaci. Com no alliberar-los, si ens recorden els nostres herois! L'esperança és que gallines i conills, lliures ja del jou opressor, s'instal·lin a Bèlgica després de travessar tot França, malgrat el perill que les primeres correran en un país el símbol del qual és el gall. És igual, «no tenim por», cloquejaran mentre corren nord enllà com expresidents a la fuga.

Es tractava tot just de la primera acció d'aquest tsunami que ja ha començat a fer tremolar els fonaments de l'Estat espanyol i de la UE. N'hi haurà d'altres, per descomptat, a quina més agosarada i fulminant. No serà de les menors la de lluir un casc groc en la Diada de l'11-S. A algú li pot semblar ridícul concórrer a la Diada disfressats de Village People, grup que va fer les delícies dels gais de tot el món en la dècada dels 80, però és que això donarà l'opció a Presidentorra i tot el seu govern -també als pròfugs de Waterloo, aquests en pantalla gegant- de vestir-se d'indi, que és el que estan fent des de fa mesos i que era un altre dels personatges d'aquell sextet.

És a partir respostes així, efectives i heroiques, que s'ha d'interpretar l'amenaça/conferència de Presidentorra a Madrid, on va ensenyar la poteta a qui ho va voler entendre. És a dir, que va explicar entre línies com hauria sigut la Republiqueta, o millor dit, com serà després que l'alliberament de gallinacis i lepòrids, més el Village People gegant de l'11-S, facin capitular l'Estat espanyol. En la conferència, Presidentorra va anunciar una resposta política a una decisió judicial, per recalcar que no s'ha de barrejar política i justícia, de la mateixa manera que aniria de putes si volgués recalcar que no s'han de barrejar amor i diners. De fet, Presidentorra ens va mostrar com haurien anat les coses si hagués tirat endavant la Republiqueta somiada: Montesquieu seria només el nom d'un cava, la separació de poders significaria únicament que hi hauria un poder a Barcelona i l'altre a Waterloo, i el govern dictaria als jutges com han de ser les sentències -vull dir als jutges que no ho sabessin, que n'hi ha, com en Santiago Vidal, que ja ho portarien après de casa- i així tot Catalunya seria una bassa d'oli. Gallines, cascs grocs i patètiques conferències, en ordre creixent de ridícul, més pintar llaços grocs a obres d'art de tot el món per allò de despertar simpaties fora de Catalunya: això és avui la revolució catalana.

Tants esforços a simular que el procés continua ben viu, malgrat que tothom sap que es troba a les darreres raneres, em recorda D.H. Lawrence. Després de tota una vida malalt de tuberculosi, de sanatori en sanatori i arribant a pesar a penes 40 quilos, l'autor de L'amant de Lady Chatterley encara s'intentava convèncer que allò seu era una simple grip. Les seves darreres paraules van ser: «Sembla que em trobo millor».