07 de setembre de 2019
07.09.2019

Catalunya en quatre quarts

07.09.2019 | 00:59

Dues clivelles organitzen les posicions sobre la hipòtesi d'una Catalunya independent. Una clivella separa els qui la veuen com una font de benediccions dels qui la temen com un desastre portador de calamitats. L'altra clivella té a una banda els qui la consideren possible i a l'altra els qui la veuen irrealitzable. Aquesta segona frontera registra molts més canvis de bàndol que la primera, molt més estanca.

La combinació de les dues clivelles dona quatre sectors segons com vegin la independència: possible i desitjable (doble sí), impossible i indesitjable (doble no), possible però indesitjable, i impossible però desitjable. El primer sector, el doble sí, ha dominat la comunicació independentista des que el procés es va accelerar en els darrers temps del president Mas. El segon, el doble no, és el característic de la política espanyola: la independència catalana serà molt dolenta per a tothom però no cal patir perquè Espanya no la permetrà. La tercera, la independència com a apocalipsi possible, va treure milers de persones al carrer el 8 d'octubre del 2017, quan el clima anímic presentava la república com una hipòtesi versemblant i quasi immediata. La mateixa reacció explica el resultat electoral de Ciutadans el 21 de desembre, i el fet que l'ofensa del 155 no provoqués un gran salt endavant del vot sobiranista. En la mesura que la percepció de l'amenaça ha tendit a zero, la mobilització d'aquest sector ha decaigut.

Queda el darrer quart: la visió que valora la independència com el millor que pot passar però la considera altament improbable en l'actual generació, per la correlació de forces i la dificultat per canviar-la. De fet, era el pensament íntim de molts convergents durant el pujolisme i els primers anys d'Artur Mas, quan reprimien el somni separatista per no generar falses expectatives (ni espantar una part de l'electorat). Aquesta visió ha estat poc audible els darrers anys, aclaparada pel soroll eixordador de l'eufòria encegada dels uns i el blasme irat dels altres, però darrerament se la torna a sentir. No renuncia a l'Estat propi, però no hi posa data ni manifesta pressa. «El viatge a l'autodeterminació és llarg i complex», diu la primera frase del manifest que s'acaba de publicar a favor d'un «tsunami» de mobilitzacions com a resposta –fins i tot preventiva– a la sentència del procés. I no es pot dir que sigui una iniciativa apaivagadora, conformista o partidària de quedar-se a casa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit