L'esquerra a Espanya sembla sentir-se bé en l'enfrontament. Tots parlen que cal entendre's però qualsevol tema porta a la bronca. Una sessió rutinària de control sobre l'Open Arms va acabar amb retrets. La desconfiança és el que més pesa i a la més mínima es manifesta en públic. La pregunta és: es pot formar un Govern de coalició entre dues formacions que no es tenen confiança? Per què no va acceptar UP l'oferta que ara diu acceptar de Govern de coalició al juliol? De llavors ençà quantes decisions no podien haver-se avançat! El PSOE va dir que al setembre la coalició no estaria sobre la taula i els d'UP diuen que cal que estiguin al Govern per garantir el compliment dels acords programàtics, que no creuen que els socialistes sols compleixin el que acordin. Iglesias diu que Sánchez els menysprea. Jo a Sánchez, hi estigui o no d'acord, sempre li he sentit dir el mateix, que volia fer un Govern socialista amb un programa pactat amb UP i quan va cedir a proposar un Govern de coalició va dir que al setembre la coalició no estaria sobre la taula. I Iglesias diu que el menyspreen però el sento dir una i altra vegada que si no estan al Govern no es compliran els acords. No sé qui menysprea a qui, el que diu el que farà i ho fa o el que repeteix una i altra vegada que no se'n fia?
La proposta que aquest dimecres ha fet Sánchez em sembla seriosa i difícil de rebutjar per part d'un UP que té dos problemes. Un és la posició d'UP sobre Catalunya, amb Pisarello i Asens jugant a donar suport a les tesis independentistes. Tot plegat bastant incongruent. L'altre és que Sánchez té al darrere tot el PSOE cada cop més unit, mentre que Iglesias sembla que té cada cop més dificultats a UP, entre els que marxen per estar en desacord i els partidaris d'acceptar la proposta socialista. Sincerament, tot i les voltes que donen les coses i que ningú té la veritat absoluta, no entenc l'estratègia d'Iglesias. Crec que està mesurant malament les seves forces. El que és greu és que mentrestant els problemes queden sense resoldre i la dreta es frega les mans.
La dreta continua amb el seu estil de confrontació total sense marge per l'acord en temes que es diuen d'estat, com passa en les democràcies més consolidades. El nomenament de Cayetana Álvarez de Toledo com a portaveu del PP demostra una nul·la voluntat de concòrdia. Aquests dies he recordat Alfredo Pérez Rubalcaba quan explicava que, essent Zaplana portaveu del PP, li va dir que no donarien suport a l'Estatut de Catalunya i posarien tota classe d'entrebancs no perquè hi tinguessin res en contra (com es va demostrar amb la còpia que van fer per redactar altres estatuts de parts del català que havien impugnat) sinó perquè, veient pròxima la fi d'ETA, no podien donar dues victòries seguides als socialistes. D'això se'n diu sentit democràtic i altura de mires! Com ara, quan el PP diu simplement no a qualsevol proposta de negociació per resoldre el problema més greu de la democràcia espanyola, que és el problema català. Estan disposats a tot per bloquejar qualsevol possibilitat de pacte. La mesura del Govern andalús (a instàncies de Vox) de subvencionar els andalusos que viuen a Catalunya pels prejudicis de la immersió lingüística n'és una mostra patent.
Ciutadans segueix el PP i està perdut en el seu propi desconcert. Rivera somiava a ser el líder de la dreta. Va tenir el seu moment, però, amb la moció de censura, es va perdre i encara s'està buscant. Com Salvini, que va fer un moviment pensant que l'elevarien als altars i s'ha trobat a l'infern del desconcert. O canvia molt o no veig que tingui massa futur. Els capitalistes que li van donar diners a vessar quan va començar el seu periple espanyol reneguen d'ell i no veig ningú disposat a donar suport a la seva aventura fallida. Només cal veure quants ajuntaments i comunitats dirigeixen. No són més que els escolanets del PP i a Catalunya poden passar a ser irrellevants per abandonament. Com en el cas d'UP, una majoria de fundadors ha abandonat el carro i, sense canvis profunds, sembla una fugida sense retorn.
A Catalunya ens trobem a l'espera de què fan els independentistes, dividits i barallats públicament, però mantenint un Govern inoperant. Ara s'acosta un 11 de Setembre en què veurem aquesta divisió i sobretot estem esperant la sentència i la reacció que provocarà. Els lectors saben que m'agradaria una condemna suau, inhabilitacions i prou de presó (massa que hi han estat els acusats, al meu entendre, de forma innecessària). Els independentistes diuen que se'ls ha d'absoldre però saben que, amb la llei a la mà, això, tenint present el que van fer contra l'ordre establert, és impossible. Amb la sentència (i l'indult si cal) hauria d'arribar el temps de la reflexió, de l'acord. Serà difícil, perquè a l'independentista que s'atreveixi a dir que pensa pactar li diran de tot (traïdor serà el de menys) i la dreta espanyola, com he dit, farà tot el possible perquè no es pugui arribar a cap acord.
Mentre tot això passa i entreté, a Espanya i al món passen moltes coses que necessiten de la política. Sembla que s'allunya el perill d'un Brexit sense acord i que Itàlia s'allunya del bloc antieuropeu però Espanya és un dels països europeus amb més atur de llarga durada, amb més persones que viuen al llindar de la pobresa, amb més pobresa infantil, etc. Esperem que els que han de prendre decisions siguin capaços de trobar solucions i no perdre el temps en confrontacions inútils i esgotadores dilapidant les energies que es necessiten per afrontar els problemes.
