Els meus pares no em van estimular prou quan era petit i avui, per segons quines coses, vaig un pèl lent, si no se m'escapen de la comprensió i la lògica. Mai he entès com, arribats al punt de prohibir les corrides de toros a Catalunya, no es van abolir, pel mateix preu, totes aquelles activitats pseudofestives vertebrades al voltant del maltractament animal, com les empaitades d'ànecs o els correbous. Les primeres fa anys que formen part de la història; les segones, contràriament, segueixen en plena vigència, regalant-nos, fins i tot, un munt de divertits vídeos, com els que aquesta setmana passada s'han viralitzat a través de mòbils i xarxes socials des del bonic poble de Vidreres, amb un brau envaint la zona de grades reservada al públic. El fet és que l'animal no només va tenir la gosadia de sortir del circuit que tenia marcat per entretenir els vilatans amb les seves corredisses, sinó que, a sobre, el molt banyut va ferir una vintena de persones en el decurs de la seva fugida a l'estil Thelma & Louise. Que estigués espantat i que patís per la seva pròpia existència no devia ser motiu suficient per justificar la seva reacció, devien pensar l'organització, les autoritats i sobretot la Policia Local, que en un exercici d'indubtable superioritat intel·lectual va resoldre el succés de la manera més civilitzada que va saber: arraconant-lo i abatent-lo a trets. Esperar més suposo que era complicat.
A veure, a l'altra banda del riu la cosa tampoc és que estigui molt millor. Fa unes setmanes, un parell d'activistes veganes van irrompre a les televisions i xarxes socials del país amb una declaració inigualable, amb un document audiovisual del mateix nivell d'altres «videomemes» històrics com « Me echaron droja en el colacao», « ¡Endevé como ma puesto la mierda la Sole!» o « ¡Pim, pam toma lacasitos», per posar alguns exemples. Les autores d'aquest inesperat Ecce homo de la croada animalista més radical van publicar un missatge en què denunciaven, entre altres coses, que «els galls violen les gallines» i que els ous «són la seva menstruació». Si això no és fer-li l'harakiri a la causa, ja no sé què creure. De fet, jo abans era feliç pensant que els galls i les gallines consumaven l'acte tal com dicta Disney; primer unes mirades còmplices i innocents, després una proposta informal per anar a prendre un gin al pub del corral i, potser, si la cosa va a més, un número musical amb petició de pota inclosa, per acabar consumant l'amor carnal mirant-se als ulls a la llum de la lluna. Sí, soc un romàntic. I així em va. El cas és que tampoc puc treure'm del cap galls fornicant amb gallines de manera bruta i pornogràfica, sense sentiment ni consentiment, saltant-se el «no és no» com si res. I el pitjor de tot és que ara la truita, un dels meus pocs plats preferits que sé fer, em provoca arcades. Entre uns i altres m'estan follant la ment, me l'estan violant. « Puta bida, tete».
