Un dels retrets més freqüents que s'han fet del sobiranisme català o de l'actual Govern de la Generalitat és que, obsessionats com estan per la seva confrontació amb l'Estat i per l'assoliment de la independència, s'han oblidat dels «problemes reals de la gent». És una acusació comprensible però finalment absurda, perquè els qui es proposen fer realitat la república catalana ho fan precisament perquè pensen que, amb més poder polític i amb tots el seus trumfos a la mà, Catalunya pot esdevenir un país millor per als seus habitants.
Però els qui invoquen constantment els «problemes reals de la gent» no poden evitar caure en una contradicció contínua. Ho acabem de veure ara mateix, arran de la presentació dels primers números del pressupost de la Generalitat per a l'any vinent que ha efectuat el vicepresident Pere Aragonès. Aquest projecte planteja incrementar la inversió social en 2.500 milions d'euros, amb preferència per a la sanitat, la seguretat i l'educació. S'ampliarien les plantilles de Mossos i Bombers, es finançarien les places de les escoles bressol, s'abaixarien les taxes universitàries i es reforçaria el Departament de Salut. S'estigui d'acord o no amb el repartiment concret de les partides, és evident que, en el seu conjunt, es tracta d'un important salt qualitatiu per al benestar dels catalans.
La CUP hi ha respost amb cautela, dient que vol conèixer millor el detall dels números. Però els partits unionistes o equidistants ja s'hi han posat inicialment en contra amb uns arguments desconcertants. El PSC ha dit que no negociarà aquests pressupostos si el Govern continua apostant per la «confrontació», un argument d'estricte caràcter polític. Ciutadans diu que no donarà suport a uns pressupostos «dedicats a la independència», una altra presa de posició estrictament política que no té res a veure amb el caràcter social o no dels pressupostos. I els comuns, que han ofert diàleg, han dit que en tot cas es neguen a participar «en la campanya electoral de Pere Aragonès».
És evident que la principal obligació d'un partit de l'oposició és oposar-se al Govern constituït i, per tant, em sembla lògic que no s'aplaudeixin les propostes dels qui manen. Però la credibilitat de l'alternativa es mesura per la seva coherència. Si la crítica als números de la Generalitat es fonamenta contínuament en l'acusació d'una manca de sensibilitat social dels governants, que estan obsessionats només en el procés, sembla francament incomprensible atacar ara uns pressupostos expansius i progressistes, no perquè no es preocupin pels «problemes reals de la gent», sinó perquè els presenta un Govern independentista.
En què quedem? Els partits de l'oposició són perfectament lliures de no pactar res amb un Govern d'un signe diferent del seu. Però llavors que ho diguin clar. El que sembla trampós és reclamar de nit i de dia que els independentistes al Govern es preocupin més dels famosos «problemes reals de la gent» i que, quan aquest Govern obre clarament aquesta porta, llavors s'invoqui la ideologia dels governants en el terreny nacional per negar-li el seu suport.
El cert és que el debat pressupostari tot just està a punt de començar i que cada partit haurà de posar sobre la taula les seves prioritats, que poden impedir naturalment l'acord. Però crec que els ciutadans agrairien que l'argumentació contrària no canviés radicalment de signe, nacional o social, en funció de l'oportunisme del moment.
